Viles de Catalunya: MASNOU
No se sap fixament l'origen de Masnou, car manquen dades històriques per a fer una afirmació certa i precisa de la seva primitiva fundació. Es creu, no obstant, per dades recollides entre documents antics i pel que ens conta la tradició, que el que és avui poble del Masnou, era en començar el segle XVI, un grau de masies, aixecades en sentit paral·lel a la platja i distanciades segons els dominis de llurs propietats.
Dels principals que es té esment, i dels quals avui n'hi ha encara alguns en bon estat de conservació, figuren les masies Teixidor, Cases, Truch, Fontanills, Manyo i altres.
Aquestes masies pertanyien a la jurisdicció municipal d'Alella i de Teyà, segons l'indret on s'estenien llurs terrenys i dominis.
El mas Teixidor, la primera possessió de qual correspongué a donya Lucrècia Montcada, ja existia a les darreries del segle XIV.
Avui encara resten vestigis d'un molí que hi havia. Després, i amb les variacions sofertes en tan llarg període de temps, car una modesta casa de camp passà a ésser una superba morada senyorial, pertangué a la família Teixidor (el nom de la qual conserva encara), i a la del comte de Llar, que és la que en l'actualitat la posseeix.
On avui és centre de la població, s'hi aixecava, magestuós per la seva grandiositat i arredossat prop d'un torre de moros, segons expressió popular, el mas Fontanills, d'antic llinatge, on avui hi ha instal·lat el magnífic Casino. Se suposa que és d'un xic abans del segle XV, puix consta que en 1375 la família Fontanills va comprar a l'Estat la torre de moros abans dita.
Quelcom més a llevant hi havia el mas Roca, avui Casas, edifici que data de l'any 1600 i la primera fundació del qual és de mitjans del segle XV. Aquests casa fou renovada, donant-li més amplitud i deixant-la tan diferent de com estava abans, que semblà nova del tot.
A tal efecte va començar-se a anomenar l'esmentat mas per Mas Nou, nom que es va anar generalitzant, sobretot amb els transeünts, i que, un cop arrelat i popularitzat, va servir per a denominar així la població que aleshores existia, formada sols per barraques de pescadors aixecades prop de la platja, la qual més tard, anà eixamplant-se i canviant per complet, fins arribar al seu estat actual de desenrotllament.
D'aquest mas és, doncs, originari el nom del poble i del mateix ve l'origen del nostre escut, el qual consisteix en una masia i un paller, i al dessota la tiara i les claus de sant Pere, que és el nostre patró.
A sant Pere se li retia culte i veneració de molt abans d'haver-se engrandit la població, puix ja en 1697 fundaren els pescadors una confraria sota la seva advocació en un altar de l'església de Sant Martí de Teyà.
El 1680 es va aixecar en un turó una capella, destinada al sant, de la qual avui no en resta ni el més petit vestigi.
La primera pedra de l'església parroquial es col·locà l'any 1761, trigant molts anys a ésser acabada del tot, car havia de fer-se de mica en mica, i quan ho permetien els recursos, que per caritat o subscripció voluntària, a aquest fi es recollien. Així és que s'acaba l'any 1817, i es va obrir al culte l'any següent, essent el seu primer rector don Josep Serra.
Simultàniament es va inaugurar el cementiri, situat darrera l'església, i d'allavors data la independència eclesiàstica de Masnou, emancipant-se de la parròquia de Teyà, arribant a ésser independent en tots los rams d'administració civil l'any 1825, que es va constituir el primer municipi que governà i administrà la població.
No era gaire important Masnou quan prengué personalitat pròpia, car continuava essent el mateix poble de pescadors i mariners, i, per tant, pobre i endarrerit.
El progrés del Masnou es va iniciar quan els descendents dels primitius pescadors es convertiren en marins, començant dedicant-se a la navegació pel litoral d'Espanya fins a Sevilla, arribant després a Galícia i Santander.
Fou tal el que s'identificaren els masnouencs amb la marina, i tal l'afició que tingueren a la navegació, que ben prest l'exerciren tots, arribant a ésser la seva proverbial característica.
La puixança del poble, com que guardava relació amb la de la marina, fou, com aquesta, rapidíssima, adquirint llur major increment en el període comprès entre els anys 1840 al 1875, data aquesta darrera en la qual assolí el seu màxim esplendor, puix comptava allavors amb 250 vaixells de vela, de diversos ports i de navegació d'altura, que solcaven totes les mars conegudes i passejaven orgullosos arreu del món la senyera de la pàtria, i els distintius particulars de Barcelona i del Masnou.
Avui compta amb 4.000 habitants i 1.160 edificis, dels quals n'hi ha un centenar temporalment deshabitats, perquè llurs propietaris resideixen a Barcelona.
Els elements de vida del Masnou són avui completament diferents dels de la seva primera època. Abans era la marina i marins eren tots els seus habitants; avui, només en resta la recordança d'aquella grandesa, puix ni un sol vaixell conserva aquest poble dels 250 que tingué en el temps de què suara parlàvem.
La indústria i l'agricultura són avui els seus únics mitjans de treball i de vida, si bé encara continuen alguns marins exercint llur honorable professió en vaixells pertanyents a altra localitat i matrícula.
Si avui Masnou no és aquell poble de l'any 75 que, com sol dir-se, nedava en l'abundor, no per això deixa d'ésser important i ric i pròsper, mercès a l'esperit treballador dels seus fills.
Avui, la nostra vila és encara un dels joiells més formosos i esplendents de la Costa de Llevant, per la blancor i polidesa de les seves cases i carrers i per la bonhomia dels masnouencs, com ho prova el fet que cada any són més nombrosos els forasters que vénen a cercar-hi la pau i la tranquil·litat de l'esperit, que Masnou, hospitalari i generós, els ofereix sense regateig i amb tot amor, obrint-los amb tot afecte els seus braços i considerant-los com a fills seus.
Res acredita tant aquest concepte com la persistència a tornar-hi cada any tots els que han gaudit de la bona amistat i tracte dels masnouencs.
I així, Masnou es fa ben valer de tothom, i és fa gran i digne de la nostra mare Catalunya.
J. BERTRAN I ESTAPÉ
La indústria local
Un capítol ben interessant de la indústria del Masnou hauria d'abraçar no solament una relació de ço que hi ha a la vila, sinó de les persones que l'han impulsada. En un incís s'hauria de parlar dels fills il·lustres dels Masnou que àdhuc no vivint-hi se'n recorden sempre, com don Pere Guerau Maristany, comte de Lavern, i no oblidar a qui, com don Romà Fabra, està sempre a a punt de mostrar la seva generositat en quant d'afavorir la població es tracta.
Pel demés, al Masnou, que algun dia tenia un nom ben guanyat entre la gent de mar, avui es pot dir ben bé que és una població industrial, a judicar per la importància que tenen conquerida les variades indústries que hi ha establertes.
Que ho diguin sinó els establiments d'Arts gràfiques Domènec, muntats en gran amb tot l'utillatge i el personal competent, no per a produir únicament treballs editorials, sinó els de més refinat gust artístic, per a la qual cosa porta el nom Domènec vinculat un nom ben conegut entre els amadors dels bons llibres i de les belles edicions.
Don Joan Matalí, hi té una fàbrica de gèneres de punt que acredita la producció que en aquest ram s'elabora tan esmeradament en altres pobles de la costa. Els articles de la marca Matalí són demanats per l'acuradament que es fabriquen. Els aficionats a tota mena d'esports ho saben bé prou.
En les arts del ferro, hi ha un important establiment en els tallers i botiga de don Pere Màrtir Font, el qual l'ha muntat a l'alçària de les més refinades exigències. Aparells, instal·lacions, reparacions, tot ho presenta i pot presentar-ho el senyor Font, lluint-s'hi bé perquè ultra ésser ell un mestre en la matèria, té variat i intel·ligent personal a les seves ordres.
El Masnou, encara, té fabricació de teixits i lones en gran escala, sobretot si ens fixem en les importantíssimes fàbriques dels senyors Maristany Germans i en "La Indústria Lonera S. A".
La del senyor Maristany Germans, fundada ja en 1878, es pot dir que amb les seves lones, cobertes, impermeables i teixit especial per a tendes, maletes, marquesines, sacs i altres articles del ram, ha estès arreu la producció lonera del Masnou, mes ultra aqueixos gèneres, la lona embetumada per a encerats, l'ha fet proveïdora de les més grans empreses, com la Compayia Transatlàntica, Pinillos Izquierdo i Compania, Constructora Nava, als exèrcits durant les guerres, les companyies de M. S. i A. del Nord i Madrid, Càceres Portugal.
Es calcula en 7.500 peces de 600.000 metres de tirada la seva producció anual, i són 500 els operaris que hi treballen.
L'antiga fàbrica dels senyors Puig Pisserra i Companyia, que es dedicava a llençoleria i teixits de diverses qualitats, fa deu anys que es convertí en "La Indústria Lonera S. A.", la qual ha augmentat el seu camp d'acció amb la fabricació de lones, filats, retalls, teixits de cotó i les seves mescles, havent-se especialitzat en les lones, lonetes i similars, que exporten i han exportat a tota la península, Amèriques i Anglaterra.
Hi treballen de 500 a 600 operaris, tenint 800 cavalls de força que aviat augmentaran a mil.
L'harmonia obrera resplendeix en aquest establiment industrial. Ha fet "La Indústria Lonera" cases barates per als seus treballadors, els ha donat immenses facilitats per a muntar una cooperativa de consum, abonant la casa el sobre preu que assoliren els comestibles durant la guerra. Els treballadors que de "La Industria Lonera S. A" són a Melilla, tenen llur sou, i això i altres actes han motivat que al seu gerent, senyor Puig, se li hagi concedit la Creu de Beneficència.
En el de licors i vins, cal comptar amb l'establiment d'en Josep Ventura, l'antiga Cal Targa que fabrica tots els licors del ram amb la perfecció que es pugui desitjar. Això fa que siguin molt demanats, i això també motiva la concurrència al seu fresquívol jardí.
Deixem per a l'últim el parlar del "Xampany Sors" creat al Masnou, cada dia més demanat i cercat per les persones de paladar exquisit. En veure aquelles caves tan ben formades, no es troba a faltar res de les que hi ha a la Xampanya francesa. Les existències que el seu fabricant, don Josep García té en ampolles a les caves passen d'un milió, de totes les quatre marques que s'expenen al consum.
Els raïms es cullen hi són aconduïts acuradament fins a l'embotellament. La casa és cullitera ja del segle XV ençà, i això ja és una garantia. Per això són tan alabats els xampanys de la marca "Xampany-Sors", premiats en tantes i tantes exposicions com en la de Viena de 1873, amb Gran Premi, i amb medalla d'or a les de París de 1867 i 1878, Madrid 1877 i Barcelona 1888.
El Rosari de St. Antoni
Invitat a escriure alguna cosa per a aquesta pàgina, dedicada a la meva vila natal, en aquest moment no se m'acut sinó copiar el Rosari de Sant Antoni, que jo hi havia sentit en la meva infantesa. És una tonada que guardo al fons de l'ànima, com la veu de la mare i el cant de la mar, sota aquell cel tan blau.
Ho copio de la meva conferència "El Cant Popular Religiós"
"Aquest Rosari es resava i cantava en el carrer, pels volts de Sant Antoni de Pàdua. Era cap al tard, quan el sol anava a la posta, a entrada de fosc, que totes les dones del carrer s'ajuntaven, amb el coixí de fer puntes sobre la falda, davant de la casa que tenia sobre el portal un nínxol amb la imatge del Sant, amb ciris encesos al davant i tot guarnit de flors. Aleshores aquelles bones dones, sense deixar de fer córrer els boixets amb lleugeresa, començaven a resar el Rosari de la Verge: al començament de cada dena cantaven la tornada a Sant Antoni, que sentireu, i a cada Avemaria cantaven com a tornada: "Jesús, Déu meu, Sant Antoni de Pàdua, patró meu". Nosaltres no sabrem donar-hi aquell accent piadós que hi donava aquell chor improvisat, sense altra guia que la tradició, ni més impuls que la devoció al cor. Aquelles dones tenien totes l'espòs o algun fill, el pare o el germà allà lluny, en alta mar, amb aquells vaixells de vela que mai podien amidar el temps per a arribar a port; i l'esposa i la mare, en el carrer de cases blanques del poble de vora la mar, quan el sol fugia, amagant-se, al ritme solemnial de les onades, cantaven amb el cor esponjós, ple d'esperança:
Déu de bondat, bondat immensa,
gran és la vostra clemença;
qui sapigués pensar en vós
Sant Antoni de Pàdua, gloriós"
Lluis MILLET
Aclaracions històriques
Tots els historiadors que fins avui ha tingut la nostra vila atribueixen al Masnou un origen relativament modern, afirmant fonamentant-se sens dubte en una tradició que corre en boca del poble, que per allà l'any 1600 fou reformat un mas anomenat Roca (avui Cases) en sa totalitat, i que del mateix, amb motiu de la dita reforma, en vingué el nom del Mas-Nou, per anomenar-lo així els vianants que per davant seu passaven. Aquest nom s'estengué després pel poble que es formà al seu entorn.
Res menys mancat de veritable fonament històric que aquesta suposició que sigui el mas Cases el que donà el nom a la nostra vila. Els que això afirmen, demostren amb tota claretat que escriuen les històries sense esbrinar els fets, ni acudir a la font viva dels documents que transporten, amb llur lectura, a la vida moderna la realitat de que fou en èpoques passades, ja que si haguessin estudiat la documentació que es troba als arxius de la Seu barcelonina, Corona d'Aragó, dels Duc d'Almenara Alta (senyors del Masnou), parroquials d'Alella i de Teià, de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, haurien vist que el nom de la nostra vila sonava ja abans de l'any 1600, i que la casa que li dóna nom és la vella masia Fontanilles, l'emplaçament de la qual data del segle XIII (els quals llocs ocupa avui el Casino, i que encara serva en la seva façana, escrupolosament restaurada pel notable arquitecte barceloní en Bonaventura Bassegoda, tota l'esplendor de l'època en què fou constituïda.
Això que la Casa Fontanilles és la veritable Casa del Masnou queda plenament demostrat en una absolució de pena de mort que signà el rei Jaume II a Barcelona l'any 1315 a favor de Raimond de Fontanilles Semus, de la casa del Masnou, prop de Teià i Alella. La dita absolució es troba al registre número 212 i 213, foli 27 de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Es torna anomenar la Casa Fontanilles com a casa del Masnou en una llicència de casament de l'any 1496, expedida a favor de Joan Fontanilles, pagès, fill de Fontanilles, de la Casa del Masnou, per a casar-se amb na Àngela de Sarrià. Aquesta llicència es troba a l'Arxiu de la nostra Seu.
Per això la Casa Fontanilles, que tants fills il·lustres ha donat al Masnou, s'ha de vantar d'haver donat nom a la nostra vila, ja que res enalteix tant els acasals com ésser precursor de pobles formosos, grans i dignes per tots conceptes, de pobles que, com el nostre Masnou, que de morada d'humils pescadors s'ha convertit per l'esforç dels seus fills en un dels pobles més cultes de Catalunya, que sigui empori de la marina i orgull legítim de la terra.
L'antiguitat de la nostra vila, deixant apart que ella fou el "Lunarium premontorium" dels betulonenses, es veu demostrada en una venda que l'any 1314 feu el rei Jaume II a Pere de Queralt de part de la jurisdicció d'Alella, que era poble reialenc. En la descripció de la dita venda, que forma part del registre 212 i 213 de la Corona d'Aragó, s'esmenta, com a lloc d'habitants format per masos, el Mas-Nou.
També és anomenat en documents dels cavallers Bru, Taberner i Teixidor, de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem.
En alguns censals que es troben a la parròquia d'Alella i Teià, anteriors tots ells al 1600, es fa esment del Masnou, i també es parla de la nostra vila en una autorització per a fortificar-se que el senyor de Teià (Bru) atorgà l'any 1374 als Fontanilles del Masnou perquè puguessin fortificar amb una "atalaia" (torre) la seva masia, essent, per tant, cert ço que s'afirma que la dita torre fou adquirida a la Corona, ja que no es troba la venda a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, i en canvi hi ha la concessió en el dels Ducs d'Almenara Alta.
Consta també el Mas-Nou com a lloc d'habitants, en el mapa de Catalunya de Vrintuts, publicat a Anvers l'any 1605.
Amb tot, el que es veu que el Masnou és un poble més antic que el que molts li atribueixen.
En el que fa referència a la part eclesiàstica vaig trobar a l'Arxiu parroquial d'Arenys de Munt una partida de casament de l'any 1578 d'un tal Noguera, pescador de la parròquia de Sant Pere de Teià. Aquesta parròquia havia d'ésser una capella que hi havia al Masnou, puix a Teià no és venerat mai Sant Pere com a titular.
Amb el que queda palesat que al Masnou es venerava Sant Pere, cent anys abans del que afirmen els historiadors de la vila. A l'any 1811 era tinència de Teià i la regentava el P. Ubacs (Arxiu P. de Teià, llibre casaments, 1811)
No vegin en aquestes ratlles els cronistes del Masnou i ganes de molestar-los, sinó el desig més viu d'aclarir dubtes a fi a efecte que en la [clarir dubtes a fi i efecte que en la] de tot el món, es vegi que es compleix el que digué el comte de Maistre: "D'ésser ella el fonament de la veritat que il·lumina les tenebres del passat dels pobles".
Joan Valldeneu
La caritat masnovina
Tríptic d'amor
LA CASA BENÈFICA
La caritat, aquesta cèlica flor tan dolça i falaguera que amb sa flaire omplena el món; aquesta flor, que el bon Jesús, fa vint centúries, devallà del cel per a consol dels homes, no podia pas mancar al frondós jardí d'aquesta vila on tantes i tan belles flors hi esclaten i hi prenen ufana.
I aquesta flor hi llueix tots els matisos, hi pren totes les formes i hi escampa totes ses flaire.
La "Casa Benèfica", entitat davantera en la caritat masnovina, és una palesa prova del que deixem dit.
Fou fundada l'any 1898, i en ella hi troben acolliment i un bon redós, les velletes febles i tremoloses que en caure al camí de la via, empeses per les penes i el pes dels anys, i en estendre els braços cercant qui les ajudi, troben aquells àngels de la terra que anomenem germanes de la Caritat, que amb els braços oberts les reben amoroses per a aconsolar-les, omplir-les d'esperança i fer-los la vida tranquil·la i falaguera com es mereixen.
Aquesta bella institució -de la qual fou un dels seus primers i més entusiastes fundadors el masnoví de bona memòria en Pau Estapé i Maristany- ha estat costejada i se sosté per subscripció voluntària entre un brillant estol de protectors de la dita institució.
Per obra tan humanitària i cristiana, el Govern espanyol va concedir el títol de "Benèfica" a la nostra vila, per Reial decret de 25 de novembre de 1902.
Darrerament, mercès a la munificència d'en Camil Fabra, s'hi ha inaugurat un hospital. Aquesta nova prova de l'esplendidesa del senyor Fabra envers Masnou ha motivat que se'l declarés fill adoptiu.
LA CATEQUÍSTICA DE SANT PERE
Palesant de faisó ben clar el amor a la mainada, i seguint aquelles sublims paraules del bon Jesús: "Deixeu que els nois vinguin mi", el fervorós rector que fou d'questa parròquia, don Domènec Pineda, va fundar i costejar la "Catequística de Sant Pere,", casal destinat a ensenyar els nous i noies masnovins, la Doctrina de Crist i les veritats de la nostra Religió.
Per a donar més amenitat a l'explicació del Catecisme, que totes les festes s'hi dóna, s'hi exhibeixen una bella col·lecció de projeccions lluminoses que són l'encís dels petits i dels grans.
Fou beneïda i inaugurada la Catequística, el dia 20 de setembre de 1908, ajudant molt a llur instauració i procés, el malaguanyat vicari mossèn Jaume Torrents, de qui va dir el nostre Millet, arran de la seva mort, que era "home de fe admirable, de voluntat sencera i de caràcter ferm".
En morir mossèn Domènec, féu donació de la Catequística a la parròquia, i per això és dirigida i administrada pel senyor rector, el qual, amb l'ajuda dels vicaris, conserven i fomenten tan bella i santa institució.
Aquesta se sosté mercès a l'almoina dels benemèrits protectors, i es veu concorreguda d'un bell esbart de mainada, la qual, a més de rebre les lliçons divines, és la recompensada amb valuosos i variats objectes com a premi a llur assuduïtat i aplicació.
De tant en tant, i en un teatre que s'hi va muntar hi dóna representacions d'obres morals una modesta companyia d'aficionats en obsequi als socis protectors.
És una institució digna de l'estima i protecció dels masnovins.
LA CAPELLA DEL CEMENTIRI
Pocs són els pobles que, com el nostre, tenen un cementiri tan formós, tan escaient i artístic, puix s'hi poden admirar veritables obres d'art, degudes als millors escultors i arquitectes de la nostra terra. Mes si bé el cementiri era un motiu d'orgull per a tots els bons masnovins, no omplia encara totes les seves apiracions, car hi mancava la capella per a acabar de completar la seva bellesa.
Deguda a la inexhaurible filantropia i a l'amor que setia per tot el nostre el bon masnoví en Bonaventura Fontanills, va costejar la magnífica i sumptuosa capella, que avui és l'admiració de tothom. I ho féu tan ben fet, i era tant el seu amor als desvalguts, que volgué que en ella hi hagués una cripta per a enterrar-hi els pobres de solemnitat fills de Masnou.
I així es fa: complint la seva voluntat, i a l'ensems honorant la seva memòria, els cossos dels miseriosos no tenen d'anar a raure a la terra mare, oblidats i ignorats de tothom, car reben sepultura en un dels seixanta cinc nínxols que hi ha a l'esmentada cripta, essent aquesta, el dia dels Morts, visitada per tot el poble, desgranant-s'hi en tal dia, un bell enfilall d'oracions per l'ànima dels pobrets que en ella reposen.
Fins aquí va arribar la caritat d'aquell mai prou alabat masnoví que va nomenar-se Bonaventura Fontanills.
JOSEP PUJADAS TRUCH
FONT
La Veu de Catalunya, 7 de maig de 1922, número 8.151, edició del matí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada