Viles de Catalunya: MASNOU - Article de 1926

DE CARA AL SOL I A LA MAR BLAVA

Del balcó de ma casa pairal

La música de la Costa de Llevant hauria de tenir una serenitat tota salabrosa, tota d'harmonia harmoniosa; temperant els sentits i obrint l'esperit a la llum esplendorosa de la blavor forta de la mar, i del cel a la llum blava i esblaimada.

Hauria de cantar cançó de mare, d'escalforeta enyorada de la mare, i tonada pura d'infants, germanets i amics nostres, que corren jugant en els llargs carrers assoleiats de cases encantades a la remor bressolant de los onades.

Hauria d'ésser música oblidadissa de les tonades ciutadanes i de les modes totxes pels enginys superbiosos de civilitzacions malejades.

Hauria de tenir l'alegria dels tarongers fruitats, i la puresa blanca dels amellers florits, i la patriarcal vetustat dal garrofer centenari, que en el suau terrer amplament estén la brancada del fruit negre carregada.

La Costa de Llevant és un vas de l'infinit; un vas clarificat, a la llum del sol tot encantat.

Els acords han de sonar amb una perfecció novella i tota plena de sentit de meravella.

LLUÍS MILLET

(Del llibre «Pel Nostre Ideal»).

ENRAONIES

D'arribada a Masnou, tant si hem vingut a peu com a cavall, sigui amb cotxe de benzina, sigui de «ralis», venent de llevant com de ponent o bé del nord, no podeu estalviar-vos la impressió que us dóna ol gran desnivell del terreny, que us fa notar precisament aquella marjada de cases bastides la majoria d'elles, les de més enrera, i amunt sobre el nivell de la teulada de les de més endavant. Si no sou pretensiós ni curiós i sou dels que comencen a posar els peus plans, podrà ésser que us concreteu d'arribada a deambular per l'únic carrer — té coses de passeig — on hom pot conversar sense témer que us sorprengui una fatigosa respiració pulmonar. Es que haveu estat modest i trobant-vos bé al «camí ral» heu renunciat a conèixer les altres vies. Si ensopegueu però un dia d'aquells en què l'aigua municipal no ha estat encara espargida, aleshores és la pols de la carretera, paral·lela al carrer, que us fa pensar de dirigir-vos per altres indrets. Si és que us decidiu, no teniu més remei que inclinar-vos i pujar costes amunt. Aleshores veieu de prop i us convenceu d'aquells desnivells que han fet embotir tants de pulmons, flaquejar tantes de cames i acovardit tants de turmells. Que lentament hi pugen els cossos voluminosos i pesants! Tampoc hi van de presa els esprimatxats i emmagrits; solament la menudalla enjogassada, amb llurs brivades acompanyades d'esgarips, és capaç desafiar aquells pendents que la ràpida baixada de l'aigua plujosa i rodolant ha fet empedrar per força. Per desmai de las vostres fatigues us trobeu que molts dels pendents es terminen en una bàrbara escalinata monumental que us fa pensar de descendir decididament i veure de trobar por on més suaument guanyareu la collada. Fem l'avinentesa que anem de sud a nord.

Sí, però debuteu passejant la vostra còrpora de llevant a ponent o de ponent a llevant, les observacions us colpeixen en un altre sentit. Els carrers us ofereixen a mà dreta una filera de mal arrenglerats portalàs petits, silenciosos, encobridors, plens de sospites. A mà esquerra les grans obertures de portalades ajustades, encadenades de part de dins, de part de fora segellades necessàriament per un pany «Manyac», i repintades impertinentment. Alternant amb les portes, hi ha les traïdores, les típiques i enreixades finestres grans, per on de tard en tard veieu sotjar amb posat acompassat i de cosa vella i tradicional unes polides dames, algunes potser solteres definitives, altres vídues apetitoses encara; més enllà unes belles damisel·les tot just drapades d'estar per casa, mig enrojolades de que el vostre casual esguard hagi sorprès a través de la persiana o del dèbil transparent brodat, llurs belleses un xic a la bona de Déu. Sou ja al centre d'un carrer de mitja galta. A Masnou tots els carrers, feta excepció del de «Quintana» són tots de mitja galta: una cara de casos mirant a la mar, té enfront els patis o els darreres de les del davant.

Arribareu al terme del carrer i no haureu trobat ànima vivent; us caldrà, però, només, donar mitja volta una mica «marcial» per fer-vos càrrec de que la vostra pobra persona ha cridat la curiositat tradicional del veïnat. Quatre portes han estat desencadenades i obertes silenciosament; tres finestres s'han esbatenat sense remors; acabeu de sorpendre, abalançades quelcom enfora, quatre dames vigilants; tres donzelles brunes de mirada insinuant abillades a la garçon; premén llurs testes delicades contra els reixats; us han seguit i resseguit del cap als peus. No han pogut endevinar qui sou.

Pel caire de la primera cantonada de mà esquerra hi surt una mitja figura humana, ja des d'ara pobrament vestida. Al seu redós sis o set xavals hi fan tabola. Hom s'amagina dintre el carrer perpendicular al nostre alguna cosa insòlita, un esdeveniment que està abrivant i enriolant la gent menuda. Serà el boemi errant que fa ballar un simi? No sento pas el batre del tamborí. Hi haurà probablement l'esmolet amb el seu... «cadillac?» Fóra molt avinent ara que som en vigílies de Festa Major, com ho és el rumbejar dels caragols en temps de pluja. Vaig avançant i no sento els xiulets eixordadors o de reclam. Per fi descobreixo enterament i descobertament de cap una figura humana veritablement popular entre la mainada; reconec el «Garret». Sí, és ell mateix: com de consuetud, amb la camisa totalment esbotonada i esbatanada, afaitat i arranat de fresc, amb l'habitual americana de creixença i uns pantalons exageradament, perillosament massa higiènics.

M'atreveixo a dir que a la nostra vila no se surt de casa després de sopor. Al temps de la calor xafogosa proven de fer-ho alguns. En aquelles hores, però, no troben res que els atregui, ni hi estan avesats. A les deu estigueu segur que gairebé tothom és a jóc. Es a càrrec dels estiuejants el que no falti concurrència nocturna al «camí ral» i als balls de nit, si se n'organitzen.

Hom no parla precisament del temps d'istiu; parlo més aviat per l'altre temps de l'any. Ací, si la gent no surt de nit, no és pas pel perill de la vida que representen els desnivells i graonades  difícilment perceptibles (en aquelles hores), pobrament il·luminades per una antiga i antiquada il·luminació pública gasomètrica. Tampoc serà per les rares diversions que puguin organitzar-se a la claror artificial. Sospito que sigui el caràcter casolà de molts masnovins, l'aclimatament dels ex-navegants que ací abunden, el nombre respectable dels que passen la major part del dia a Barcelona. A tots els poden ésser agradoses i atraients les hores vesprals entre família, les hores nocturnes tan provocadores d'intimitat. Hom acceptarà el sacrifici de moltes coses, però no tindrà una virtut prou heroica per renunciar al viure d'unes quantes hores plenes de misteris, en què es tanquen els balcons, es clouen els cortinatges de les alcoves i els contactes avellutats es confonen amb la quietud i el repòs.

Joan ALBORNA

EL C. D. MASNOU - LA SEVA OBRA

Heu's ací cl nom del círcol esportiu més antic de la costa, on es practiquen tota mena d'esports.  Quan sis anys enrera es creà amb l'ajut i entusiasme de xics i grans, gent de la vila i forasters que hi sojornen, hom no hauria somniat mai que arribés a tal nivell. Fou llavors que un estol de coratjosos elements pensaren iniciar a la vida de la vila de Masnou un caire nou, convençuts de l'eficàcia que per tothom i principalment per al jovent ofereix la pràctica de qualsevol exercici físic a l'aire lliure. El crear esport en una vila és un xic dificultós, però una vegada introduït aquest,  esdevé una necessitat, ja que els qui el practiquen, en acostumar-s'hi, en lloc de fer-ho per distracció, com en un principi, el mantenen per son benestar general.

No podríem, ni que volguéssim resumir-ho, donar una idea de les seves manifestacions durant els

sis anys passats El Club organitzà concursos i reunions diverses en natació, pol aquàtic, futbol, atletisme, tennis, rugby, boxa, etc. Demés, s'hi han celebrat concursos hípics, tir de colom, proves ciclistes. L'atletisme, per cert, ha donat a conèixer el nom del Club fronteres enllà, pels diversos records d'Espanya batuts en son camp; fou organitzador d'un dels Campionats generals de Catalunya de cross-country i d'atletisme, i ha estat el bressol de l'esport en tota la comarca.

També ocupa un lloc preeminent el tennis, el qual cada dia s'introdueix a passos lents però segurs dintre els nostres costums esportius; jo li veig un esdevenidor brillant. Joc tan popularitzat arreu  del món, on a voltes els manca aquest clima nostre tan preat, el veureu practicat per homes i dones de totes edats, fent l'exercici que els cal per a conservar tant com poden l'agilitat que ací falta a molts en la flor de sa joventut. La qüestió no és fer campions, sinó quantitat d'esportius que arreu pregonin les magnificències de la cultura física, ajudant a demostrar la veritat de l'aforisme «Mens sana in corpore sano».

El lloc on té emplaçat el seu camp de joc és magnífic, i ben cèntric, tenint en compte la situació gairebé igual de tots els pobles de la costa. Posseeix un espaiós camp dc futbol i una superba pista de tennis, i se n'acaba una altra d'esplèndida com la primera, per així donar en el possible més al·licient als seus nombrosos socis.

A voltes idealistes, de vegades no compresos, sempre pràctics en relació amb els mitjans de les nostres capacitats econòmiques, segueixen endavant, essent esportius, però esportius en el sentit més clàssic de la paraula.

Amics del C. E. M., avant sempre. Per l'esport i la cultura.

J. B.

«LA VINYA»

Es la vila del Masnou una de les de la costa llevantina que tenen una fesomia alada dintre de les gràcies atalanes. Si no fos que la naturalitat marinera dels seus habitants els fa ésser poc tivats, Masnou sonaria per Catalunya com els d'aquestes poblacions enciseres, que tenen un prestigi gentil per damunt de les seves materialitats de riquesa o de confort.

El Masnou és terra d'argonautes, de quan els vaixells pairals anaven a Amèrica; el Masnou és també terra de vi — els seus xampanys són una prometença; — el Masnou té puntaires, i al Masnou nasqué un home tan extraordinari com el mestre Lluís Millet. La vila té un to com el de Sitges, Camprodon, Olot...

Té institucions benèfiques i econòmiques d'interès però, incipient; té la seva institució, sols comparable al «Maricel» sitgetà, que ens fugí, o el «Cau Ferrat», el qual persisteix. No hi ha tresors d'artistes, però hi ha tota l'efusió d'aquells casals. I, qui sap si la seva història, ha estat en l'anècdota, de vegades, més decisiva i influen del que hom imagina.

La institució a què es fa referència és «La Vinya», del senyor Pere Grau Maristany i Oliver, primer comte de Lavern, des de 1911.

Quan, més endavant, algú reculli el primer terç català del segle XX, toparà, en esbrinar i sistematitzar els fets, amb la figura de Pere Grau, i restarà perplex en trobar-se amb la paradoxa de la seva actuació pública. Se li presentarà al davant el cas d'un home gens vulgar, qui fa les coses com senyals dels temps. Però tampoc hi veurà l'home gosat que tira el dret, trencant les arrels que el lligaven a una altra època.

Si aquest possible historiaire té la sort de trobar pàgines de periòdics festius, que parlin del comte de Lavern, aleshores, en llegir qualque anècdota d'ell, o atribuïda, sí que endevinarà qui és i el perquè de les seves paradoxes.

Doncs, tota la complexitat d'aquest home públic, tan planer de tracte, d'aquest doctor i d'aquest Mecenas dels artistes, per a més desorientar està retratada en la història de «La Vinya».

Què és «La Vinya»? Res i tot. Una casa voltada de ceps, on Pere Grau descansa o s'esbargeix, o hi obsequia amb arrossades.

Maristany fou diputat a Corts per Barcelona, amb el caràcter de ministerial — únic que sortí — en aquella memorable votació en què anaren al Parlament per la Metròpoli noms com els de Robert, Russinyol, Domènech i Montaner, Sebastià Torras, Pi i Margall i Lerroux.

Després exercí altres càrrecs, es decantà a un costat o a l'altre.

Mai menyspreà la «Vox populi».

Fou sempre ell, fins quan no ho semblava. Tingué molts amics. Fou de la mena de l'Emili Junoy, però més de sa casa, més espontani i sense la veleïtat i cursileria del «Negret de la Rambla».

La personalitat aquesta del comte de Lavern ha tingut el seu marc a «La Vinya». Allí hi ha desfilat, menjat i begut tothom qui ha tingut tràfecs amb ell, o sigui tot el més notable de Catalunya.

Això, en l'aspecte polític, que en un altre significa l'amor constant, pràctic, sencer, que ha sentit sempre pel treball bàsic: l'agricultura.

Per molta gent, Pere Grau Maristany ha estat un comerciant, i aquesta creença, el portà a la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona. Era un expert que comprava vi, el barrejava, li donava un «bouquet», l'estendartitzava i l'escampava per Espanya i Amèrica. Aquest era l'ofici però els seus amors anaven més endins de la terra. Ell, mentre treballava, pensava, no en el producte acabat, sinó en l'escena geòrgica dels vinyatars, plens de pàmpols i raïms i amb tota la joia de la verema.

He ocupat molts càrrecs, però els que ha exercit amb més fruïció, amb més ànima de patrici, han estat els que tenien relació amb l'agricultura.

Recordarem un cas. Hi hagué un temps, en una de les embranzides culturals del moviment de casa, que es fundaren els «Estudis Universitaris Catalans», institució que, com a primer acte, veié barrades les portes de la Universitat Oficial. Continuà i fou sement d'altres coses sonades. El senyor Maristany sostingué una càtedra ambulant, dita «Pere Grau», qui anava pels pobles, ensenyant el que cal fer per a millorar les vinyes i els vins.

Aquests amors, aquestes amistats, aquestes actuacions tenen el seu tros d'història, i el seu tros de culte a «La Vinya» del Masnou.

Es una casa senyora en mig d'una terra òptima. Es llum del mar i ceps i plans inclinats. Es una vera torre de plaer u explotació agrícola. Quan l'amo hi és, en obrir la finestra al matí, els ocells, les aromes i la claror li diran, si només a l'objecte a la subconsciència, la cançó de fe en els destins de l'Ànima Mater.

ELIEZER

LA COSTA DE LLEVANT

A un amic de muntanya

Si no has vist de la Costa llevantina

aquell, eol que enlluerna i entra al cor,

ni has fruït la sentor d'alga marina

que omplena l'esperit i que et fort,

si no has vist aquell cel de claró intensa

ni has gaudit de la mar el dolç encant,

o amic dilecte i bo, company meu! pensa

que no saps ço que és bell i ço que és gran.

Una destra puntaire — una padrina

tota plena d'arrugues com la mar,

prò alegre i parladora com fadrina —

el secret de l'encís em va contar.

Digué que, en crear el món, Déu ple de joia

la Costa de Llevant mirà amb amor

que agraïda i gentil, tota alegroia,

donava grans mercès al Creador.

L'Altíssim somrigué, i una llum pura

envaí tot l'espai i dolçament

davallà un estol d'àngels de l'Altura

omplint-ho tot d'encís pròdigament.

No vulguis escatir si la puntaire

està en el cert o no: sols et puc dir

que a Masnou fins somriu i canta l'aire

i tot mostra el segell de ço diví.

Sols et puc dir i jurar que té la Costa

d'una verge la cèlica bellor,

que apar a tot moment que és feta a posta

per gaudir-hi a pleret ço noble i bo.

I per 'xò és un verger de flors divines

amb les noies que en fan un paradís

amb llurs crits i rialles argentines

i amb els cants de la terra plens d'encís.

I per 'xò té una mar tota harmonia,

— mar somrís, mar bramul, mar manyagó,

prò tothora i tot tostemps mar poesia —

cantant eternament sublim cançó.

I uns jolius tarongers tots joia i flaire

i aquelles ginesteres totes llum

i aquells boscos ubèrrims que omplen l'aire,

amb llurs plantes i flors — de dolç perfum.

I aquells camps de verdor nova i eterna

i els vinyars que en llurs venes porten foc

i aquell sol que dóna vida i enlluerna

i aquell cel que és més blau que en altre lloc.

Ses albades són clares i rientes

com el somni d'un àngel dalt del cel

i ses nits són tranquil·les i odorentes

que apar hi hagi una flor en cada estel.

Les viles, més que viles, són gavines

que a xamosos esbarts hi fan el niu;

quietes a l'hivern i cantarines

i alegres com infants quan ve l'istiu.

I amb fires i amb aplecs, tot gentilesa,

i amb les festes majors, nius d'il·lusions,

sa catalanitat arreu palesa

servant belles costums i tradicions.

Si no has vist de la Costa llevantina

aquell sol que enlluerna i entra al cor,

ni has fruït la sentor d'alga marina

que emplena l'esperit i que et fa fort,

si no has vist aquell cel de claror intensa

ni has gaudit de la mar el dolç encant,

vina prompte, amic meu, sens defallença

i sabràs ço que és bell i ço que és gran.

JOSEP PUJADAS TRUCH

FONT

Diari La Veu de Catalunya, dimarts 29 de juny de 1926, número 9384, edició del matí.

Carrer de Sant Antoni

El «Mas Nou» casa que donà origen a la formació de la vila de Masnou