Breu resum històric del Masnou - article de 1934

Article de Pere-Jordi Bassegoda Musté publicat al diari "El Matí" el 29 de juny de 1934.

LA VILA DEL MASNOU

Breu resum històric 

Es el Masnou, un dels municipis més joves del Maresme. Fins l'any 1825, era designat en els documents públics, com «veïnat del Masnou, de la Parròquia de Sant Martí de Teyà». Inútil és, doncs, cercar en el «Libri Antiquitatum» de l'Arxiu de la Catedral de Barcelona, o en el «Cartulari» de Sant Cugat del Vallès, documents antics en els quals hom consigni el nom del Masnou. Però sí que no hi ha dubte que, sense el nom, hom cita el seu territori, des de la Riera d'Alella i El Portell, a la Riera de Teià, en documents que parlen de terres a la «Maretima», «Marítima» o «Maresme», en les viles de «Primiliano» (Premià), «Taliano» (Teià), «Tizana» (Tiana), «Monte Cato» (Montgat), on situa Pellicer el «Promontorium Lunarium», etc., corresponents al segle X, i següents. 

L'any 916, trobem en una escriptura, la cita del terme d'Alella, com a veí dels de Premià i de Teià. Això demostra que l'actual terme del Masnou, era conegut com Alella en el dit temps, puix que altrament, Alella no podia ésser veïna de Premià. Aquesta hipòtesi ve confirmada en una escriptura de 981, en la qual hom diu que «Alela» era a la Marina. 

L'actual terme del Masnou, en els segles IX, X i XI, era sols conreat per pagesos d'Alella i Teià, i freqüentat pels pescadors, sense que s'atrevissin a edificar-hi, majorment prop de la platja, i així diu Carreras Candi, que llocs tan propers al mar, en els esmentats segles eren gairebé deshabitats, degut a les grans pirateries i desembarcaments de gent forastera, malgrat llur riquesa natural i envejable situació. Després del regnat de Jaume I d'Aragó, el Conqueridor, degut a l'increment pres per la Marina catalana, i a la presa de Mallorca, la qual privà d'un dels millors puntals la pirateria dels àrabs, començaren a prendre algun increment aquesta munió de pobles d'El Maresme. 

No té el Masnou, història antiga, per confondre's amb les de les poblacions matrius i actualment contigües. 

El Masnou, en el seu districte de L'Ocata, serva (malauradament sota terra), testimonis d'una important «vil·la» romana, possiblement, unes termes; i entre altres restes, uns importants mosaics descoberts per l'anglès Tomàs Morrison, i estudiats per Rossend Serra i Pagès, Josep M. Pellicer, Francesc Carreras Candi i Josep Puig i Cadafalch. És de creure que finirà aviat la vergonya de no fer l'honor degut tan valuoses relíquies de temps pretèrits, puix que tenim entès que el senyor batlle, Sr. Ferrer Sust, protegeix la campanya patrocinada per la «Biblioteca Enciclopèdica del Masnou», dirigida pel Sr. Pere Grau, a favor d'unes excavacions científicament dirigides. Compten els iniciadors amb les simpaties dels Amics de l'Art Vell, i amb la benvolença del propietari Sr. Soler, de «Cal Ros de les Cabres», on existí el monument.

Amb seguretat, que el nom del Masnou, era ja conegut en el segle XV, però per més que he cercat, la primera cita documental que he tingut a les mans, és de 22 de gener de 1541, quan els tutors de Rafael Botey, pagès de la parròquia de Sant Martí de Teià, en el lloc dit el Masnou, venen en encant públic al més donant, l'actual finca anomenada «Can Casas», la qual avui pertany al jurisconsult masnoví Sr. Jaume Estapé, anomenada per ell «Mas Nou», i abans coneguda per «Can Casas», «Can Rogent», «Can Botey» i «Cal Antic», existint d'aquesta un document referent a una capella pública dedicada a Sant Antoni. Hom creu que aquest Mas, donà el nom a la vila, per bé que manca provar-ho documentalment. 

Fins al segle XVIII, no es troben en els documents del Masnou, cap dels cognoms tan abundants en el Masnou d'avui dia: Maristany, Millet, Bertran, Pagès, etc. Com hem vist, en el segle XVI, trobem els cognoms de Botey, Fontanills, Torrents, Antic, Anglada, Corbera, etc., en passar del segle XVI al XVII, sobtadament sembla que aquest bocí de costa hagi sofert una invasió de gent marinera procedent del migdia de França. En els documents d'aquest temps, el cognom actual Maristany, ve escrit «Merestany». 

L'any 1676, trobem els cognoms de Pere i Miquel Riera, pagesos del veïnat de Masnou, els quals tenien a nom de la Noble Sra. Donya Raimunda de Mata i de Copons, una peça de terra al costat de la que avui coneixem per Can Teixidor.

Can Teixidor, anomenada abans «Mas Torre del Molí», és una antiga construcció pertanyent avui als llegataris del comte de Llar, on hi ha una capella construïda l'any 1666. L'any 1795, passà a ésser propietat del Sr. Gaietà de Planella, de Fivaller, de Llar i de Bru, comte de Llar, baró de Granera, Doctor, Acadèmic honorari de la de Nobles Arts de Sant Lluís de Saragossa, Arcade romà, etc. 

L'any 1693, trobem el cognom de Pagès, nomena hereu el fill de la seva primera esposa, Silvestre Pagès. (en un document Josep Pins, rector de Teià)

La nostra modesta opinió que, el Masnou pròpiament dit, fou fundat en el segle XVII per pescadors del Rosselló, la tenim de moment per arreglada, puix que degut a la guerra de Catalunya contra l'exèrcit de Felip IV i el seu ministre el comte-duc d'Olivares, i comandat pel marquès de los Vélez, la nostra terra demanà la protecció dels exèrcits del rei de França, Lluís XIII. El general espanyol Garay, des del Rosselló, vingué per mar, en auxili de les tropes castellanes que es trobaven a Tarragona, essent des d'aquella data proveïdes per via marítima; aquells o algun dels patrons de les barques rosselloneses, accidentalment varades a les platges d'El Maresme, van instal·lar-se provisionalment a la ribera de les parròquies d'Alella i de Teià, on trobant abundosa pesca i gent acollidora que parlava la mateixa llengua, gaudint de les propícies d'una gran ciutat com Barcelona, van anar establint-se on avui floreix la vida del Masnou. 

Quan Catalunya lluità contra Felip V, el terme del Masnou fou teatre de diverses escenes de la lluita: així el 5 d'agost de 1713, els sometents feren recular una columna enemiga que el cavaller de Reves envià a Teià.

El 20 d'agost del mateix any, les vinyes de la dreta de Teià foren ocupades pel català Dalmau amb 400 homes a cavall, mentre que el general Nebot amb 300 soldats de cavalleria, ajudat pels veïns i sometents, pujaven pel Puig de la Caritat, prop a Premià, per a salvar el poble de Sant Genís de Vilassar amenaçat per les tropes d'Arpagon. Les tropes castellanes desallotjaren el poble, després de cremar 82 cases i matar tres vells, un d'ells, cec. 

Al cap de tres dies, el general Felicià Bracamonte sortí del camp de Barcelona amb 3.000 homes, i arribà fins a Mataró, però sabent que a Teià hi havia encara el general Nebot, reculà, i en arribar a la Torre del Masnou, el dia 25, se li presentà en Nebot, amb uns 1.000 homes d'infanteria i 600 de cavalleria, mes aquests davant la superioritat de l'enemic, van desbandar-se deixant alguns presos, mentre uns veïns que des d'una casa dispararen foren degollats. 

El setembre del mateix any, Dalmau, sortint de Barcelona, desembarcà al Masnou, on no sabent què fer, es retirà a Montalegre. 

L'any 1757, trobem que es ven una casa gairebé derruïda: l'actual Casa de la Vila del Masnou, que fou destinada a caserna de cavalleria; la compraren els honorables Pere Bruguera, Miquel Balada, Gabriel Bosch i Jaume Sabater, regidors de Teià, a Rosa Elias i Lladó, muller de Francesc Elias, pagès del veïnat del Masnou, com a procuradora de Maria Lledó i Fontanills, vídua del doctor en Medicina Pere Lledó; a la qual venda s'oposava el noble senyor Joan de Fiviller, com a senyor de la casa de Roudors, per estar sota el seu domini i alou a cens de vint-i-dos sous anuals.

La nit del 25 al 26 de juliol de 1772, el Masnou participà de l'aconhortador espectacle del trasllat de les despulles de les glorioses Santes Juliana i Semproniana, des de Sant Cugat del Vallès fins a Mataró. Diu un historiador que aquella memorable nit, el nostre litoral presentava l'aspecte d'una processó ininterrompuda; les autoritats dels pobles del trajecte sortien a rebre la sagrada urna, i l'acompanyaven en els seus respectius termes, amb llums i aclamacions.

Es curiós trobar una dada de l'any 1806 que permet formar-se càrrec dels avenços del mar. L'apotecari del Masnou, Fèlix Pascual i Casas, presentà el 18 de març, una instància al Tribunal de la Reial Intendència de l'Exèrcit i Principat de Catalunya, demanant que hom li concedís el terreny públic i erm que hi ha enfront de la seva casa, entre la carretera i la platja, que segons ell, diu que té 150 pams d'amplària i 120 de llargària, o sia que, de la carretera a la platja hi havia 23,32 m., quan ara hi ha sols la doble via del ferrocarril. 

Saltem ara els anys de 1808 i següents de la invasió de les tropes franceses, les quals van cremar entre altres cases, el celler de Can Teixidor, i passem al 1816, en el qual, el Bisbe de Barcelona Pau de Sichar, visita la capella de Casas, però retrocedim altra volta per a parlar de la independència espiritual de la nostra vila. 

L'any 1769 (18 de juny), es reuní la marineria a la sala de l'Hostal del Masnou (sospitem que fou en l'actual, emplaçament d'un important edifici, situat prop de l'estació de Masnou-Alella, on en un rellotge de sol, hi ha una inscripció gairebé esborrada que diu: «Posada de Caballeros»), assistint-hi el senyor Miquel Bernat Marco i Espex, ministre principal de Marina, de la província de Mataró, per tal de tractar de construir una capella al solar que cedí Francesc Fontanills, constituint-se una Junta. (La casa Fontanills ocupava l'emplaçament de l'actual Casino del Masnou).

L'any 1710, una comissió del Masnou, conferencià amb el senyor Bisbe de Barcelona, Josep Climent, exposant al prelat que, en el lloc del Masnou, existien unes 110 cases, amb unes 70 famílies, i que era de necessitat a aquestes, proporcionar facilitats per a la pràctica de la vida cristiana. Assessorat el prelat d'ésser cert tot el que fou exposat per la Comissió, accedí als seus desigs, i donà llicència per tal de construir una capella en el lloc anomenat «La Mesquita», i facultà el senyor rector de Teià, per a beneir, i col·locar la primera pedra. 

Fins al cap de tretze anys (26 de juny) no estigué tot preparat, i en aquesta data, el senyor Bisbe Gabino de Valladares donà facultat al rector de Teià Rev. Joan Pedrals, per a beneir la capella del Masnou, i que en aquesta hom pogués celebrar i ensenyar la Doctrina Cristiana; es fa notar en la concessió que la capella l'havien construïda els veïns del Masnou, parròquia de Teià. 

Segons l'il·lustre historiador diocesà Mn. Josep Mas, el 13 d'abril de 1817, es demanà al senyor Bisbe Pau de Sichar, que el poble del Masnou, fos parròquia, i el juliol del mateix any, fou creada la vicaria perpètua, separant-la de Teià. El rei Ferran VII, el 5 de maig de 1818, signà la Reial Cèdula d'erecció de vicaria perpètua de Sant Pere del Masnou, i l'any 1819, el mateix rei, designà com a rector, el Rev. Josep Serra.

La independència municipal vingué més tard, en un any en el qual a Espanya existia la més negra opressió; en l'època dita de Chaperon. Fou quan l'aixecament de Bessieres i de Peranton, ambdós afusellats a Zafrilla; quan Juan Martín «el Empecinado» fou penjat a Roa; quan els governs dels Estats Units i l'anglès, reconeixien la independència dels Estats americans, despresos d'Espanya; quan els peruans ens derrotaren a Ayacucho; i quan evacuàrem el darrer baluard que ens restava a Mèxic, el castell de Sant Joan d'Ulúa. Fou durant el govern del duc del Infantado, gran reaccionari, successor de Zea Bermúdez i de Calomarde, i essent ministre de Finances l'il·lustrat Lluís López Ballesteros.

El primer batlle del Masnou, fou Marià Rosell, designat de R. O. el 28 d'octubre de 1825. L'actual, és el senyor Tomàs Ferrer Sust. 

Inútil serà transcriure la joia que produí al Masnou la notícia de la seva independència municipal, així com el disgust del poble de Teià en ésser-li segregada tota la faixa litoral del terme. Aquest primer Ajuntament estigué constituït per Marià Rosell, terrestre, batlle, Pere Maristany, matriculat, regidor, Josep Viladevall, terrestre, regidor, Grau Maristany (a) Soberano, matriculat, regidor, Francesc Hombravella, terrestre, síndic procurador general, Francesc Arimon (a) Bailon, terrestre, diputat primer, Francesc Martí (a) Premià, matriculat, diputat segon, i Salvador Millet (a) Palegro, matriculat, síndic personer. 

Exposats en poques ratlles, els dos naixements, l'espiritual i l'administratiu del Masnou, hom no pot cloure en aquest lloc el present treball, sense referir-nos lleugerament a la gloriosa Marina masnovina.

Des de l'any 1863 fins a la completa extinció de la marina, posseeixo, gràcies a l'amabilitat del difunt capità de la marina mercant, Sr. Antoni Gibernau Maristany, dades copioses dels vaixells i dels capitans que donaren prosperitat i glòria a la vila nadiua. Des de la susdita data, comptà la marina del Masnou amb 701 capitans, dels quals, 381 portaren un dels onze cognoms típics de la vila: entre ells, 9 capitans amb el cognom Fontanills, 9 capitans Bosch, 11 capitans Sala, 11 Orta, 12 Coll, 13 Martí, 15 Sensat, 15 Sanjuan, 15 Fàbregas, 18 Estapé, 18 Casals, 19 Isern, 20 Ferrer, 22 Rosés, 23 Pla, 27 Alsina, 32 Oliver, 38 Bertran, 46 Millet, 57 Pagès, i 91 Maristany. Els altres, dugueren els cognoms de Curell, Ramentol, Roca, Arimon, Corchs, Duran, Mirambell (el de la brillant gesta), Mora, Colomer, Llimona, Riera, Suñol, Poch, Sust, Truch, Bonastre, Castellà, Gibernau, Grau, Majó, Mitjans, Pujol, Ribas, Roger, Ros, Sampera, Valldeneu, Castells, Costa, Font, Hombravella, Homs, Juli, Manan, Pou, Noms, Puigsech, Ramon, Subirà, Alax, Arnó, Ballester, Barba, Canudas, Casasa, Codina, Collell, Cruex, Curós, Estradé, Feu, Gastaràs, Gorgollon, Jové, Marcó, Marquet, Mas, Massuet, Matas, Mon, Oleza, Pons, Puntí, Raspall, Renté, Ribalta, Rius, Roig, Roqueta, Torras, Valentí, Ventura, Vilà, Villà i Vives. 

D'aquests capitans, 1 morí al Paraguai, 3 Mèxic, 55 a l'Argentina, 17 a l'Uruguai, 15 al Brasil, 37 a Cuba, 17 a Manila, 1 al Perú, 529 a Espanya, dels quals 455 al Masnou, 3 per accident en alta mar, 17 de mort natural a alta mar, 17 en naufragi. D'ells, 583 moriren casats i 119 solters. 

Els vaixells que existiren en l'indicat període des de 1863, foren: 1 místic, 2 goletes, 2 falutxos, 2 balandres, 2 pailebots, 3 fragates, 8 corbetes, 12 místics goletes, 26 bergantins goletes, 27 bergantins, 36 pollacres, i 102 pollacres goletes. Total: 223. 

El Masnou ha anat i va creixent, malgrat tot, i cada dia neixen nous eixamples i urbanitzacions particulars que l'embelleixen i li donen nova vida, i ha tingut la sort de comptar sempre amb alcaldes i consellers que, per damunt de 1a política, han fet prevaldre l'amor a la vila. I per bé que ara, com a tot arreu, al Masnou existeixin les naturals divisions de caràcter polític; quan es tracta d'interessos de la vila, quan es remembren gestes i glòries de masnovins, quan es vol engrandir, embellir, sanejar el terme i il·lustrar les intel·ligències, fomentar la cultura i estimular l'estudi i l'estalvi, es deixen de banda les passions, i tothom contribueix dins la seva esfera, a tan patriòtiques iniciatives.

PERE J. BASSEGODA