MEMORIA SOBRES EL MASNOU
El terme municipal de Masnou se considera dividit en tres partides, que són: Masnou, Camp i Ocata.
La primera comença, entrant a la població per la part de ponent, per un caseriu, no ben unit a lo que segueix de la mateixa, nomenat Alella de Mar, perquè la jurisdicció d'aquest poble arribava antigament fins an aquesta platja; el qual caseriu fou agregat més ençà an aquest terme municipal. A més comprèn aquesta partida tot lo que segueix fins al torrent que hi ha al costat de l'actual Casa de la Vila, conegut amb els diferents noms de torrent de Taià, perquè condueix an aquesta població; torrent del Corral, perquè hi ha en dit lloc un corral propri del municipi; i, finalment, torrent de Poca Farina, per nomenar-se així, des de molt antic, un escamot de cases que, formant un petit barri, toca en el susdit torrent, pel qual té també algunes de ses entrades.
La segona partida, o del Camp, és la que s'estén des del torrent esmentat, seguint cap a llevant, fins a un altre torrent nomenat torrent d'Ase.
La tercera partida, o d'Ocata, corre des del torrent d'Ase fins a la fi de sol-ixent d'aquest terme municipal.
Encara que ningú ha sabut dir-nos el motiu del nom de Poca Farina (un dels tres donats al primer torrent), l'existencia constant en aquell barri d'habitants dedicats al treball del camp, i el significat que solem donar a l'expressió vulgar de poca farina, pot molt bé portar-nos a camí per a descobrir-ho; mes ans d'ocupar-nos de l'origen de dit nom i del d'Ase, donat a l'últim torrent, passarem a tractar de l'etimologia de les denominacions donades a les partides d'aquest terme.
Masnou: aquesta denominació amb que es coneix la primera partida, i en general tota la població, indica perfetament son significat (mas o mans, masia [casa de camp], alçat de nou).
Molt del cas ens sembla fixar l'atenció en el qualificatiu nou que acompanya el substantiu Mas: perquè aquest qualificatiu, al nostre entendre, significa més que lo que simplement atribuim an aquesta part de l'oració gramatical, en aquest cas concret i en altres anàlegs.
Aquest qualificatiu, si no ens enganyem, indica reproducció: vol recordar, per consegüent, procedencia o origen, en alguna manera, d'altre mas, casa, etc.; car si no fos així no ens explicaríem que es qualifiqués de nova una casa la recent aparició de la qual és ben patent a tothom; a més que aquest qualificatiu no sería suficient per a distingir-la d'una altra o altres d'igual categoria, al revés, sería un motiu de confusió, perquè no significa distinció. Però sí que ho trobem molt natural si l'alçament d'un edifici és posterior a altre, i majorment si els que l'alcen creuen distingir-lo suficientment amb aquell sol qualificatiu, per ésser ben coneguda sa procedencia de l'antic; i basta, al nostre entendre, per a perpetuar-ho, d'aquesta manera, deixant apart el motiu que, amb molta raó, ha d'atreure l'orgull dels descendents de la primitiva estada. Així considerat, consona el nostre raciocini amb la tradició que explica l'origen d'aquest poble d'una casa o masía que aixecà un membre d'un altre mas antic i ben conegut.
En l'escut o blasó que ostenta aquest municipi, d'ençà que la població meresqué tal honor, s'hi troba representada una casa de camp, i, per millor distingir-la, no hi falta l'indispensable paller. A més hi ha la tiara i les claus que simbolitzen la dignitat pontificia. Aquesta estranya mescla de senyals es la prova més patent de l'origen dels primers pobladors, i del moviment o evolució que s'efectuà en llur primer mode d'ésser, això és, pagesos de primer i pescadors després.
Veus-aquí explicada la significació de la casa de camp i dels símbols del papat, tant en armonía amb els diferents aspectes que ha presentat aquest poble durant sa existencia, o fins avui dia.
Els símbols pontificis també es troben a l'esglesia parroquial, cosa que, per estar dit temple dedicat a l'apòstol Sant Pere, no deurà estranyar ningú, havent sigut, aquest sant, pescador ans que cap altre de 1'Esglesia cristiana; temple espaiós, d'estil semblant al grecoromà i degut a la liberalitat dels primitius pescadors, que retiraven un tant per barca, o sigui del producte que cada una donava amb sa industria, per edificar-lo.
I si tot això no bastés per provar que l'industria de la pesca fou la primera a que es dedicà aquest poble, anc que no s'observin de molt temps en sa platja senyals que ho indiquin, ni hi hagi una barca dedicada a aquesta industria, veïns hi ha plens de vida, de posició ben acomodada, que recorden, fent-ne gala, d'ésser successors de pescadors, i que no s'avergonyeixen de comparar el modest capital que comptaven llurs avant-passats amb el que avui dia constitueix el gros patrimoni adquirit amb la professió de navegants; i, com deplorant l'escassetat de pesca fresca de que avui en dia se ressent la població, recorden aquells temps, no gaire llunyans, de l'abundancia de tant saborós i ric aliment, i assenyalen, entre altres punts, una casa del carrer de Sant Antoni que té actualment el número 19 (casa enterament restaurada i boniqueta com la major part de les de la població), on se venía el peix abundant, ric i escollit.
Aquesta partida és la primera ocupada pels que alçaren el nou mas que donà origen al nom de Masnou. Encara s'hi troben cases de construcció grollera i d'aspecte humil que recorden la professió a que els convidava una platja en aquell temps espaiosa, una mar per lo comú calmosa i sempre abundant en varietat de pesca; professió a la qual degueren acudir a corre-cuita, per necessitat, com assolits d'una població que augmentava d'una manera extraordinaria, i per ésser el terrer escàs, aspre o poc a propòsit per al cultiu; professió a la qual degueren llur prosperitat i llur ràpid engrandiment, perquè aquest poble de simples pescadors va convertir-se en estudi i planter d'entesos i animosos navegants (com n'és testimoni el gran nombre de capitans de que amb tanta raó s'enorgulleix) quan, prometent el Mediterrani horitzó escàs a llur esperit emprenedor, es llençaren al cabotatge i, passant després l'Estret i seguint les esteles dels vaixells de Colom, donaren principi a un comerç continu, productiu i ric entre les Indies i el vell continent, veient-se, com per art de bruixería, transformades llurs humils barraques en airoses, còmodes i extremadament netes habitacions, que a tothom deien: — Aquí hi ha comoditat i riquesa.
Doncs ¿com ha de semblar estrany a ningú que pel fet d'haver conservat afecte a la professió de llurs pares aquells que sentíen natural repugnancia a una de nova, desconeguda, tant diferent i oposada a llurs costums com la de mar o de pescadors; per haver, després, o poc atrevits o mancats de valor i experiencia per a emprendre tot de cop la marinería, continuat en l'humil i pobrement retribuït treball de la terra; per haver quedat mig separats, encorralats en un recó, i qui sab si mirats, més enllà, com una raça estrangera, borda, i, per llur vestir especial gens vistós, mica relacionats, presentant un contrast ben marcat amb la resta del veïnat, més populós i ric cada dia; per haver, per consegüent, aquells senzills i honrats bracers o comparets, a tall de vers moderns paries, dut estampat en llurs fronts el senyal espantós d'una condemna de perpetua mitjanía, que al costat de tant benestar quasi volía dir privació de lo més principal... què té d'estrany, repetim, que fos motejat aquell barri amb el mal nom de Poca Farina? Barri desgraciat, barri obscur, d'aspecte que ni ara ni mai ha anunciat un mitjà benestar en sos moradors! vet-aquí el nom que t'esqueia i que, afrontós sambenet, havíes de portar fins als nostres dies, i, per tradició, mentre durin els temps, com un record de la gran falta que als ulls del món cometeres no sabent fer fortuna!
La segona partida es nomena del Camp perquè aquesta part de la població s'edificà sobre una planura on hi havía camps conreats, únic recurs que restava per al seu eixamplament.
En fi, des del torrent d'Ase a l'extrem oriental de la població, es compta la tercera partida, nomenada d'Ocata, encara que per lo comú es designa així la població que tanca l'anterior o del Camp, o sigui des del torrent de Poca Farina fins a l'extrem oriental del terme.
Hi ha qui suposa que el nom d'Ocata fou importat pels primers navegants que regressaren de Cuba, on diuen que era conegut aqueix nom; pretenent, a més, que el carrer de l'Ocata, de Barcelona, treu l'origen de les primeres cases que en aquell lloc construiren alguns naturals de la partida de que ens ocupem.
Les particularitats que ofereixen les tres partides per raó del terreny sobre el qual estàn assentades, són ben notables. La primera, o de Masnou, ho està sobre un terreny desigual, muntanyós, accidentat, aspre, de difícil accés a la part superior; de manera que no hi ha medi d'anar a l'esglesia en carruatge sinó fent una gran volta. Aquesta mateixa aspresa i empinada situació dona, però, an el conjunt dels edificis un aspecte molt bonic. El cim d'aquest agropament cor-prenedor el forma l'esglesia, que pel fet d'estar edificada en la part més alterosa, i, per consegüent, de dominar els demés edificis, es presenta a manera d'un gran fanal que indica, a llarga distancia, des de la mar, el lloc on aquests atrevits navegants deixaven lo més aimat de llurs cors quan s'aventuraven per primera vegada al cabotatge, i que els ha assenyalat sempre més els domicilis de llurs esposes, fills i parents al tornar de mars més llunyanes i esglaiadores. ¡Mil enhorabones, records afectuosos, als vostres avant-passats, primitius pescadors, pel pensament atrevit d'erigir en l'actual lloc la vostra ampla i formosa esglesia, i no en el que avui ocupa el centre choral nomenat el Casinet, on hi havía hagut intenció d'emplaçar-la, segons manifestacions emeses en les moltes deliberacions a que va donar lloc l'ajornament d'aquest assumpte! ¡Mil enhorabones per no haver-vos esporugit lo escabrós del terreny, que així féreu brillar millor, com és degut, la casa del Senyor, i vosaltres donàreu una prova més de la llur religiositat i del llur gran i alçat esperit!
La partida del Camp, que pot nomenar-se amb proprietat l'eixamplement de Masnou, per ésser la part més moderna i alçada en l'època de major prosperitat, precisament plana (o quasi plana) i bastant espaiosa, presenta un aspecte totalment diferent de l'anterior. Els carrers, gairebé traçats a dret fil, són bastant amples, amb aceres de cairons i vores de mahons a sardinell o plec de llibre, i centres degudament convexes, amb pis ferm que deixa escórrer ben bé l'aigua de la pluja. Les cases són comunament d'un pis, amb llurs indispensables i boniques reixes donant claror a una cambra situada al costat de les entrades, que per aquest motiu són petitetes; amb llurs graciosos cancells ornats amb vidres diversament colorits o formant reixat per donar llum a l'interior. Les fatxades són senzilles i de bon gust, amb balcons, i més comunament amb finestres espaioses, sense que ni en unes ni en altres obertures hi manquin les corresponents persianes. Tot això ben pintat, fent assaber així a tothom que els habitants d'aquelles cases (regularment llurs proprietaris) frueixen de comoditat; per lo qual ben bé pot considerar-se aquesta partida, per lo comú, com la de l'aristocracia dels diners.
La partida d'Ocata dista molt d'ésser tant bonica com la precedent, perquè ni és tant plana, ni els carrers ni les cases guarden simetría: aquestes estàn bastant desunides i no brillen com les anteriors: degut, segurament, tot plegat, a ésser aquell lloc l'extrem o com un raval de la població, puix hi ha solució de continuitat ben marcada amb l'anterior partida per medi del torrent d'Ase.
Masnou, és a dir, el conjunt de les tres partides, no presenta cap senyal d'antiguitat, ni que estigui assentada sobre altre poble el record del qual hagi desaparegut: i això que res indica que el terrer hagi sofert cap commoció geològica des d'aquelles, espantosíssimes, a que es deu l'existencia d'aquesta cordillera de muntanyes que, a semblança d'un extens amfiteatre, ribeteja les nostres boniques costes. I l'historia ho confirma, per quant, al parlar dels antics laletans, fa menció de Blanes, Mataró i Badalona, i res diu de cap de les poblacions que hi ha entre Mataró i l'últim poble esmentat.
Lo únic que s'observa com revelant més o menys antiguitat són alguns troços de fortes parets que es troben a la platja, quasi en el rompent de les onades, lo qual prova que la mar s'ha estès o avançat cap a la població. De més a més existeixen dues torres d'aquelles que el vulgus nomena dels moros; i no sense raó, perquè no són altra cosa que guaites, tant comunes en tot el litoral de la nostra mar, per a vigilar i prevenir, en altre temps, un cop de mà de les freqüentíssimes correríes dels corsaris algerians.
En canvi de la falta d'antiguitats històriques de tota mena, l'existencia dels dos esmentats torrents dóna a la població un tint poètic, no solament perquè la divideixen en partides tant distintes entre elles que semblen altres tantes poblacions, sinó perquè els noms que porten són tant estrafalaris que desseguida fan acudir l'idea d'un d'aquells enigmes que duen a l'ànim de tothom el desig irresistible de llur immediata revelació. I s'està en lo cert, perquè dits torrents, o llurs noms, evoquen records de gran trascendencia.
Del primer, o de Poca Farina, n'havem pogut treure algún profit, amb grans probabilitats de no equivocar-nos; del segon, nomenat d'Ase, també en direm alguna cosa: això gracies a la nostra memoria, puix han resultat infructuoses les nostres investigacions per descobrir algún rastre que pogués donar-nos llum sobre llurs significats respectius.
Veus-aquí lo que sóbres aquest últim torrent se'ns acut dir, sense respondre de sa autenticitat, ni solament que sigui degut a tradició: el que ens ho contà ja no existeix de fa molts anys, i ben difícil, per no dir impossible, ens sería anar a esbrinar d'on ho va treure. Sembla una faula, o lo que es nomena un conte de la vora del foc, lo que anem a relatar.
Es el cas, doncs, que un company nostre, fill de Taià i emparentat amb bones families de Masnou, company amb qui visquérem molt temps (fa molts anys d'això), es divertía relatant-nos contes entre els quals n'hi havía un que mai se'ns ha borrat de la memoria, un que, com a nens, ens féu moltíssima gracia únicament pel nom del paratge on tingué lloc l'esdeveniment o fet que el motivà; conte que, segons el nostre company, la seva avia mai se veia tipa de relatar, perquè es tractava de moros i cristians, els primers dels quals, com era molt natural i just, foren vençuts pels seus antics compatricis en un torrent que de dita població condueix a Masnou, i que és el que ara ens ocupa.
Hi havía a Taià, deia l'avia, una noia d'una boniquesa com mai se n'hagués vist ni pogués veure per més que durés el món, pubilleta d'una de les principals cases de pagès, nomenada ca l'Estany de Taià; la qual noia, que era tant maca i graciosa com bona cristiana, tenía, sense que ella hi pogués fer més, ben bé cap-girats els cervells dels millors hereus del poble i de sa comarca.
Sense saber-se com, la fama de la formositat de la noia havía arribat a les Balears, illes llavors ocupades pels moros, que, dedicats a la piratería, no deixaven les nostres costes en repòs ni un sol moment, i coneixíen, tant per això com per haver estat tant temps entre nosaltres, massa bé el nostre país i sos costums.
Un moro d'allà, jove, molt galant i principal en llinatge i riqueses (coses que l'avia, deia el nostre company, no comprenía que Nostre Senyor donés a un moro), vivament impressionat pels relats que li feien de tant rara formositat, aparella i munta un xabec de sa proprietat, la lleugeresa del qual a favor de robustos remadors i de la corresponent vela llatina, més blanca que una tofa de neu, li donen més aviat l'aire d'una gavina que corre com una boja sobre les aigües, cercant son aliment, que el d'una embarcació. Es dirigeix cap aquí, i, ben informat per un renegat (que mai ne fan falta) del paratge i de la residencia de la noia, jura no entornar-se'n sense ella. An aquest objecte, ell i alguns dels seus criats es disfrecen amb vestits iguals als dels nostres païsans, artifici de que es valíen els pirates per millor sorprendre i enganyar les víctimes que intentaven fer en aquestes platges.
Desembarcats, es dirigeixen cap a Taià. Un diumenge fou el dia escollit pel moro per a millor poder dur a terme son criminal intent, dia el més a propòsit, car devía saber que els cristians tenim obligació d'anar el diumenge a l'esglesia; però fou, providencialment, mal consellat, i pagà amb una fi desastrosa el doble crim que intentava de rapte i sacrilegi, profanant un dia tant sant i volent abismar sens mirament en una mar de llàgrimes una honradíssima familia i cobrir de dol tot el poble, que es gloriava de posseir una noia com unes estrelles.
Arribats, doncs, els moros al poble, i apostats convenientment, esperen que surti de l'esglesia la noia, la qual, com totes les demés, ben segura que no l'esperava cap desgracia, s'encamina sola, com de costum, a casa seva; quan, a l'arribar a un punt gens apartat de la població, els moros la rodegen amb aire de contemplar-la, cosa de que ningú fa cas, per estar tothom acostumat a veure-la sempre obsequiada i respectada, i encara de forasters vinguts expressament per admirar tant gentil criatura. Però, a l'observar alguns curiosos que els desconeguts mostren intenció d'encaminar-la cap a un torrent que es desvía molt de ca l'Estany, entren en sospites, i en un tancar i obrir d'ulls són aquells seguits, alcançats i rodejats pels veïns, que, adonant-se d'alguns gestos de resistencia que fa la noia, i més vius encara des que ella veu que és seguida del veïnat i coneguts, i que pot comptar amb llur auxili, impulsats, sens més ni més, per una decisió generosa, l'emprenen contra els moros, essent la primera víctima de l'acomesa el llur quefe, que queda cadavre i materialment destroçat a pedrades, i seguint-lo en sa dissort alguns de sos auxiliars. Altres es poden escapar; i, si un dels que no ho aconsegueixen pot sortir-ne també amb vida, però restant en poder dels veïns, és gracies a les súpliques de la bondadosa noia, que, mig desmaiada, la infeliz, a causa de tantes i tant fortes emocions i a la vista de tanta carnicería, no sab lo que li passa.
Acompanyada. a casa seva, i el moro detingut portat a la presencia de l'autoritat, confessa l'intent malvat de son amo, que, digué, era un dels personatges principals de Mallorca per ses riqueses, càrrecs públics i demés consideracions, puix era nét i immediat descendent del cèlebre Hassan, valí o quefe distingit i senyor feudal, que havía sigut, d'Osca, quan els moros estaven ensenyorits de la major part d'Aragó i Catalunya. Per tal inaudit esdeveniment, el torrent que fou sepultura d'aquell personatge va ésser nomenat torrent d'Hassan, nom que els del poble no esperaren que quedés adulterat pel temps, sinó que aviat van dir-ne, per més mofa del moro, torrent d'Ase.
Així salvades, meravellosament, l'honra i la vida de l'agraciada María, que aquest era el nom de la perla de Taià, pogueren tenir lloc una porció de fets portentosos que la Providencia tenía reservats, en l'esdevenidor, an aquest poble. No, doncs, sense motiu havem dit que l'existencia d'amdós torrents donava a Masnou un tint poètic d'allò millor.
En efecte, els fets esdevinguts en el torrent esmentat, que fou fossa del malefactor Hassan, obriren els ulls a la familia de la bona Mariona, per a l'immediat casament de la qual se donà bona pressa; casament que fou molt digne d'ella i celebrat de tot el poble. Per tot lo esmentat pot ben dir-se que en el torrent d'Ase es prepararen les causes per les quals, per l'altre torrent que hi ha més a ponent de la població (torrent que més enllà havía de nomenar-se de Poca Farina), s'encaminà, temps a venir, cap an aquesta llavors deserta platja, un plançó d'una nova familia de Taià que, alçant en aquell lloc una masía per a çrear-se vida propria i independent, fou el fonament d'una població, de la bella Masnou, que un poeta de la nostra terra, en son entusiasme per ella, compara a una formosa sultana banyant-se en les aigües de la nostra costa.
I al mateix temps començà a sortir, de la confusió o caos de tants fets, entre altres, un nom que, en el temps esdevenidor i quasi per ell sol, havía de recordar la situació i la manera d'ésser d'aquest poble; nom que en pocs punts de la mar sería desconegut. Aquesta especie de miracle s'obrà del mode més senzill, perquè espontaniament i involuntariament brollava de tots els llavis de la nova masía, de sos nombrosos descendents i veïnat, la paraula Maristany, contracció facilíssima i gens forçada de les de María Estany, de que provenía aquella, aglutinació d'aquests nom i cognom; quedant d'aquesta manera perpetuats els tant grats de la que fou joia preciosa de Taià, pedra fonamental de la nova població, i origen de la prosperitat esdevenidora d'aquest terme municipal. I més enllà, com preveient els individus de la nova familia que cadascú havía d'ésser tronc d'un altre, per recordar perpetuament l'origen comú i únic de totes, sembla que ans de llur dispersió volgueren distingir-se amb noms significatius o relacionats amb llur art comú o altres circumstancies propries i peculiars de la familia; noms que formaríen altres tants cognoms: per això, segurament, aquí no es troba sinó un escàs nom d'aquests, quasi tots afins, que per aquest motiu se reprodueixen i es confonen i tornen a sortir, formant un contrast ben notable amb la més completa diversitat dels dels altres pobles, la varietat dels quals se compta per focs. Així els Maristany, els Millet, els Oliver, els Estapé, els Alsina, els Roses, els Mora, els Pagès, i altres dels vostres primitius ascendents que ara no ens acuden a la memoria, els quals no cedeixen en res als anteriorment esmentats en honrosa memoria i nomenada, sembla verament que volen recordar per llur significat l'origen, el nom i fins certes particularitats de l'art de pagès o professió de la casa pairal de que provenen.
Havem tingut compte en fer notar lo modern d'aquest poble perquè no fes estrany el veure'l quasi sense costums, o que els pocs que presenta siguin d'un carácter especial que reveli la seva manera d'ésser i l'origen d'una sola familia que s'estengué d'un mode assombrós, gracies, d'una part, a circumstancies que afavoriren la marinería, i, d'altra, al geni emprenedor, atrevit i certer en els negocis d'aquests naturals referents an aquella.
El costum que més sorprèn a qui no té en compte el caràcter especial d'aquest poble, és el de tenir constantment tancades les portes del carrer, fóra de les d'aquelles poques cases que per llur industria o ofici especials es veuen obligades a tenir-les obertes per servir millor el públic o exercir el llur negoci amb més comoditat. Aquest costum, que dóna a la població un aspecte trist, l'aspecte d'una altra Pompeia desenterrada, és degut a l'absencia, la major part del temps, dels marits i dels fills barons, i a la conducta, tant prudent, de les esposes, de romandre com recloses en llurs respectives estades durant la dita absencia. Però aquest costum ha posat arrels tant fondes, que no varía gens a la tornada dels homes, ni tampoc quan per qualsevol motiu renuncíen a la carrera marítima i determinen acabar llurs dies a l'amor de llurs esposes i fills. Si així no fos no hi hauría plaer com el que s'experimentaría al simple recórrer la població: tant bonics són els baixos de les cases posats de manifest quan els cancells són oberts, rematant la llur major part amb un jardinet, quasi sempre amb sa cascada, artístic pilot de torretes ben verniçades procedents de les acreditades terriceríes de Mataró, plenes de flors escollides, i encara, en algunes cases, amb grupos en marbre, no mancats de mèrit.
Relacionat amb les mateixes causes d'aquest costum, es conta que antigament les esposes i families vestíen de dol durant l'absencia dels marits. I encara que aquest costum auster i formosíssim, si es practicava, ha sofert una gran relaxació, un vestit modest, un absolut apartament de tot el que és bullici o festa, i la mitjana reclusió a que voluntariament se subjecten les esposes, això sí que es manté en tota sa integritat i sa puresa; de manera que no s'anticipen, no donen ni un pas fòra de casa, per rebre llurs marits, no: han d'ésser trobades mateix punt en que s'efectuà llur separació temporal.
No sabem si ens serà lícit comptar el ball com un costum, essent una passió universal; però en aquest poble constitueix el ball una afecció tant intensa i revesteix tals caràcters, que arribaríen a sorprendre'ns si no tinguéssim sempre en compte sa especial manera d'ésser.
En efecte: òrfenes, diguem-ho així, les noies, del jovent baronil (a causa de sa absencia periòdica forçosa), que no cal dir quant somnía el retorn a ses estimades llars, on deixa records tant grats i tot son cor; l'afició al ball, que tant afalaga la joventut, única porció formosa de la vida per les fortes emocions que desperta, creix d'una manera inconcebible en tots, perquè la privació és el millor i el més poderós incentiu per a despertar-la. Afegeixi's an això la poca seguretat de romandre molt temps junts noies i joves, perquè el comerç mai ha tingut entranyes, i ses exigencies no admeten dilacions, i no s'estranyarà gens que tots per un igual s'entreguin an aquella diversió, amb un afany quasi desconegut en cap més poble, quan se'ls presenta ocasió de fer-ho a llur pler. I no es cregui pas que hi sigui indiferent la gent d'edat d'un i d'altre sexe: ca!... tots hi senten una fruïció sense nom per a ells. I, si aquests no poden prendre part activa en la diversió, no hi fan gens de nosa: al revés, donen a l'espectacle un carácter seriós; quasi imponent, amb llurs actituts, circumspecció i venerable presencia, essent a més l'escut o, millor, la major garantía de la morigeració i la moralitat de semblants diversions, que, encara que de carácter públic, són per ells considerades (i així és, realment) de llurs propries families.
¡Que no us passi pas pel magí distreure'ls un cop començada la tanda, que destruiríeu llurs més inefables i celestials encants! Així, no s'ha d'estranyar que aquests espectacles tinguin lloc ben sovint. Però en els de la festa major és on se desplega el luxe més enlluernador, una sumptuositat de que hi ha pocs exemples.
I sembla que, perquè aquesta afició al ball s'arreli en tots els cors i no decaigui, sigui on se vulgui que s'efectui, no hi és quasi mai oblidat el detall de deixar espai suficient perquè puguin prendre-hi part amb plena comoditat tots els noiets i noietes que es presentin, que mai són pocs: grupos encantadors d'ignocents que tant bellament contrasten al costat de l'edat i de les gracies personals en llur ple i brillant desenrotllament; grupos d'agraciats nens, la formositat dels quals realcen rics, graciosos i elegantíssims vestits, i que, tant per això com per l'aplom i la delicadesa increíble amb que executen els més difícils passos i postures que demanen les armonioses notes de la música, atreuen les mirades de tothom.
Es molt bonic, aquest costum, per sa oculta i misteriosa significació. No són pas unes màcules, aquests grupos, en aquells vertaders cels, com alguns creuen de bona fe que les nebuloses són, en la volta estelada, taques que desllueixen son preciosíssim blau, no: aquests grupos representen aquí, en els vostres balls, lo que aquelles en el firmament: depòsits de riquíssima materia cósmica, dels quals ara abans ara es desprendràn astres refulgents destinats a eclipsar i reemplaçar els sols que avui dia donen animació, calor i gaudiment als nostres sentits.
A més de la festa major, se'n celebren dues altres que poden dir-se festes de barri. La primera s'escau per Sant Cristòfol, i se solemnitza en el caseriu dit Alella de Mar; la segona per Sant Jaume, i té lloc en la partida del Camp.
Aquestes festes es diferencíen de la major solament perquè es concreten a un reduït punt de la població; però els indispensables balls, que, com en la festa major, duren tres dies, i la festa religiosa, hi tenen lloc amb la mateixa pompa i ostentació, i encara amb fums de mutu eclipsi, perquè, això no, ningú vol passar per ésser menys.
Llavors, veïns, amics i parents de les demés partides són convidats i obsequiats durant la festa, a la qual acuden com a la d'un poble diferent.
Res podem dir respecte dels costums que s'observen en els bateigs, noces i enterraments, així corn dels jocs de l'infancia: tot s'efectúa aquí, senzillament, o a poca diferencia, com en els demés pobles: res relatiu an això sorprèn el foraster; ans al contrari, aquest s'admira de veure-ho tot reproduït o com copiat: fins les cançonetes que les nenes canten en llurs ballets han sigut oïdes en pobles ben llunyans. I es comprèn que així sigui pel que havem dit, sobretot per l'absencia del jovent. Moltíssimes coses no han pogut tenir lloc per aquesta causa, ja que, en els demés pobles, la permanencia constant d'aquell fa que, en son afany natural de divertir-se i de donar animació al veïnat, inventi distraccions, jocs i altres passatemps que amb el decurs dels anys arriben a prendre un caràcter que els distingeix. Ni moltes d'aquestes coses han pogut aclimatar-se aquí, perquè falten els principals elements per posar-les en planta i sostenir-les. Per altra part, la falta de comerç, o, més ben dit, de tota mena d'industria, ha donat sempre a la població un aspecte trist i quiet, però tant feliç, que hi viuen els seus habitants sense sobressalt, de manera que poden dormir amb les portes solament ajustades; perquè la paraula robo i tota altra usada per a designar temptativa contra la proprietat i les persones són aquí desconegudes: ni s'escau que ningú les pronuncíi, ni s'escaurà mai mentre continúi tothom estimant-se amb vera germanor i, per tant, essent cadascú un centinella o, millor dit, un argus respecte dels demés.
FRANCISCO AGELL
Febrer de 1887.
FONT: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, núm. 237. Barcelona, pàgs. 264 - 267
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada