El Masnou, toponímic, típic i anecdòtic

Pregó d’inici de Festa Major de Sant Pere, 1974

Per l'Iltm. arquitecte Pere J. Bassegoda i Musté

El Masnou, toponímic, típic i anecdòtic

HONORABLES AUTORITATS:

DAMES I DAMISEL·LES:

SENYORS I AMICS:

La "FESTA MAJOR” de tots els pobles coincideix amb una data tradicional, la del dant patró; i el Masnou -com jo també- té com a patró el gloriós Sant Pere, pescador, apòstol, pontífex i màrtir. I aitals conside­racions han motivat la meva acceptació de l’amable comanda de l'Ilustríssim Ajuntament d’aquesta "benè­fica” vila, encarregant-me de l’acostumat PREGÓ o CRIDA, com a capçalera de la festa patronal. No cal que us digui quin és el meu orgull per haver sigut honorat amb aital designació, així com la vostra natural decepció al no haver recaigut l’encàrrec en una per­sona de major prestigi i popularitat.

Per tal de correspondre de la millor faisó possible a aquesta immerescuda distinció, he optat, abans de dar acompliment a la meva tasca, tractar d’escollir un ar­gument per a desenvolupar en aquest acte. General­ment, si llegiu els diaris i revistes, trobareu que el pregoner de torn es limita a cantar les excel·lències de la ciutat, de la vila o del poble, enumerant les belle­ses de la corresponent situació, els relleus més impor­tants de la respectiva història, els mèrits dels seus fills predilectes, la indústria, el comerç, i les arts, acabant sempre amb un CANT A LA DONA.

Mes, no essent jo el primer qui us parla en un acte semblant, i per tal de no cansar-vos amb repeticions de tot el que us han dit els meus antecessors en el PREGÓ o CRIDA de la Festa, he cercat un nou argu­ment per tal de no repetir tot quant bellament us ha sigut presentat en anys anteriors; he decidit que, la meva intervenció, a manca d’altre mèrit, tingui al menys, el de fer-vos lleu aquesta estona, a base de dar-li noves condicions o aspectes, els quals han d’ésser la brevetat i l'amenitat. I és per això que el títol del present PREGÓ serà el de:

EL MASNOU TOPONÍMIC, TÍPIC I ANECDÒTIC

Tant la toponímia, com el tipisme, com l'anècdota, si queden sempre dins d'una exposició prudent, per més sorprenent que pugui resultar la primera com a científica, la segona com a tradicional i la tercera com a resultat d'investigacions particulars i de converses amb els vells de la vila, els quals són un veritable ar­xiu de graciosos, però d'innocents fets, més o menys antics els quals han anat passant dels pares als fills mentre ha subsistit el Masnou tradicional i que ara s’han perdut o han anat perdent-se a compàs del progrés, engrandiment i populositat. La enumeració de tot quant seguirà no pot causar molèstia ni greuge de cap mena a ningú.

Quin és el poble que no té qualques costums dife­rents de les generals, les quals poden ésser recordades sens ofensa ni crítica? Quina és la persona de qualsevol categoria que, en el decurs de la seva vida no hagi sigut causa, motiu o quan menys testimoni de determi­nada anècdota, sempre que aquesta no passi d’ésser graciosa i mai ordinària, grollera o infamant?

Així podreu comprendre la dificultat i la temença meva en desenvolupar aquest tema, tenint sempre pre­sent la primordial precaució en fer-vos passar una estona que us resulti agradable, però que a l’ensems no fereixi la susceptibilitat de qualsevol individu que en sa persona o família pugui considerar-se al·ludit, tenint en compte aquell precepte popular de que és lícit mencionar el pecat, però mai el pecador. Major­ment quan jo no us parlaré de cap pecat, sinó d’episodis viscuts per masnovins, quins noms personals els con­sideraré secrets. I encara que molts de vosaltres els endevinareu, això significarà que ja en teníeu notícia, i en conseqüència, la meva menció quedarà reduïda a una repetició.

Malgrat tot, si contra la meva intenció, algú consi­derés pecaminós l’argument escollit per a aquest PREGÓ, vagi des d’ara la confessió de que no entra en el meu ànim ni l’ofensa ni la burla, i sí tant sols el desig d’amenitat, afegint a la prosa del PREGÓ una prudent ració d’oli, sal i pebre, per tal de que aquest guisat resulti de més fàcil digestió.

CREACIÓ DEL MUNICIPI DEL MASNOU

El Masnou, considerat com a municipi independent, és un dels més joves de Catalunya. La seva indepen­dència administrativa data de l’any 1825, quan malauradament ocupava el tron Ferran VII, d’ingrata memò­ria, en els terrorífics temps de despotisme, d’afusella­ments i d’execucions en la forca o a ”garrote vil”, baix la direcció de personatges com Chaperón o el comte Carles d’Espagne. Aquesta independència administra­tiva, un xic posterior a la parroquial, fou obtinguda amb la segregació d'una extensa zona al llarg de la platja del "Mare Nostrum”, amb sacrifici de part dels territoris de Sant Feliu d’Alella i de Sant Martí de Teià.

La part meridional d’Alella, adjudicada al nou poble, i la qual era i encara és coneguda com Alella de Mar, tenia com a particular patró a Sant Cristòfor; i la també meridional de Teià, coneguda amb el nom de L’OCATA, rebia el patrocini de Sant Jaume. I ambdós districtes celebraven les respectives festes majors, amb inde­pendència dels pobles matrius.

Aquestes segregacions que donaren lloc, primer al poble i anys més tard a la vila del MASNOU, quan donava els primers passos, motivà una mena de guerra civil, fent-se necessària la reunió dels tres municipis, presidits pels respectius alcaldes amb la finalitat d’ajus­tar una pau, la qual sortosament fou aconseguida amb els anys. Tant fou així que, en les festes majors de Teià i d’Alella, quan en llurs respectius envelats arri­bava l’avinent ocasió, després d’anunciar-se el Ball de Socis, el Ball de Casats, el Ball dels Guapos, i la Subhas­ta de la Toia per a la Dansa dels Rams, després del corresponent toc de cornetí, s’anunciava aquest pregó: -Aquest ball el pot ballar tothom, menys els geperuts del Masnou.-

Per altra banda, quan en l’any 1848 va inaugurar- se el primer ferrocarril d’Espanya, o sigui el de Bar­celona a Mataró, quan els veïns d’Alella volien utilitzar-lo, no mancaven veïns del Masnou que els esperessin en el lloc conegut com ”estret del Portell”, pel damunt de la riera, i a trets de pedra els feien retornar al seu poble. I aquests fets consten en els Actes custodiats en l’Arxiu de l’Ajuntament del Masnou.

Aconseguida la pau, en començà una altre de gue­rra, la qual bé pot qualificar-se de "guerra civil”, ja que tingué lloc entre els mateixos veïns del Masnou, entre els seus dos districtes. El del Masnou, pròpiament dit, i el de l’Ocata, car aquest districte volia independitzar-se del de Masnou. Guerra que arriba fins a l’ex­trem de fer-se inscripcions murals amb el lema de "Visca l’Ocata lliure!”, donant lloc també a la publica­ció de dos periòdics, l’un d’ells, amb el nom de ”El Heraldo" i l’altre amb el de ”El Pampero”. Possible­ment degut a la divisió d'activitats. Uns conreant la terra o bé dedicats a petites indústries necessàries en tots els nuclis urbans. I els altres, dedicats a la navegació de pesca, de cabotatge o d’altura. Els primers consten en les Actes Municipals amb el qualificatiu de "terres­tres”; i els altres amb el de "matriculados”. Aquests últims eren els capitans de la marina de vela, i les tripulacions de nostr’amos, mestres d'aixa, mariners, agregats i nois de cambra, sens oblidar el cuiner.

ORIGEN DEL NOM DEL MASNOU

Toca ara dir, malgrat siguin unes poques paraules, si al designar aquesta vila cal emprar el mot llis de MASNOU, o bé avantposar l’article EL, o sigui EL MASNOU. Qüestió aquesta que actualment és de polè­mica i disputa en varis municipis i particularment en el de EL VENDRELL, bressol del nostrat mestre Pau Casals.

Si bé és de poca importància per tractar-se de la modesta opinió pròpia, crec que correspon el costum popular de cognominar aquesta vila com a el Masnou. El poble -vox populi, vox Dei-, no diu mai vaig a Mas­nou ans bé vaig al Masnou. I AL és contracció de la preposició A i de l’article EL. És gairebé total denominació dels pobles que empren com inicial la paraula MAS, l’avantposició de l’article EL: EL MASROIG, EL MAS RAMPINYO; i amb l’article femení LA, L’OCATA, L’ABELLA, L’AGULLA, L’ALMÚNIA, L’AMETLLA , LA BAELLS, LA BANCO, LA BATLLÒRIA, LA CONRERIA; Si diem: -Vaig a Barcelona.-, no direm mai vaig a Barceloneta, si no a La Barceloneta.

Jo no sé pas si el nom oficial actual és el de MAS­NOU o bé el de EL MASNOU. Però sí que us puc cer­tificar documentalment que, abans de que EL MAS­NOU aconseguís ésser municipi independent i dependia administrativament i per parts, d’ALELLA i de TEIÀ, i ja figurava com VEÏNAT DEL MASNOU. I entre altres documents que obren o han obrat en poder meu, o bé que han passat per les meves mans, les finques corresponents a la part que dependia de TEIÀ, ja figu­rava com el VEÏNAT DEL MASNOU. I posseeixo còpia d’una escriptura que fa referència precisament a l’ad­quisició del solar que avui ocupa la present CASA DE LA VILA o CONSISTORIAL DEL MASNOU, quan va adquirir-la el municipi de Teià, deia: ”En nom de Déu sia. Els honorables Pere Bruguera, Miquel Bala­da, Gabriel Bosch i Jaume Sabater, al corrent any re­gidors de la parròquia i terme de Sant Martí de Teià, bisbat de Barcelona, legítimament convocats amb assis­tència del magnífic Pau Torrents, batlle de dita parrò­quia, representant el Comú del dit lloc. Atenent que ab altre acte rebut en poder de Miquel Vila, notari avall escrit, als disset de setembre de l'any 1775, Rosa Elies i Lledó, muller de Francesc Elies, PAGÈS DEL VEÏNAT DEL MASNOU de dita parròquia de Teià, com a procuradora de Maria Lledó i Fontanills, feu venda perpètua per preu de cent lliures a favor dels aleshores regidors del dit lloc, comprant en nom i a obs de la universitat de la dita parròquia: De tota aque­lla casa quasi derruïda que dita sa principal posseïa en lo dit VEÏNAT DEL MASNOU, prop de la "Torra del Mar”, que termena a llevant i a tramuntana amb honor dels hereus de Francesc Antich; a migdia, amb la "Torre del Mar” mediant el camí reial; a ponent amb Anton Fontanills mediant un torrent. I es té pel noble senyor En Joan de Fiviller, com a successor de la "Casa de Roudors", situada en el dit terme de Teià i baix domini i alou de aquell a cens de vint i dos sous anualment pagadors el dia de Nadal. Atenent a que dit senyor En Joan de Fiviller no volgué consentir o apro­var la dita venda per ésser feta a ma morta ans bé per a no quedar perjudicat dels lluïsmes i demés drets dominicals mentre no es transferís la dita casa a per­sona capaç de alienar. Atenent a que el dit senyor Joan ha ofert consentir la possessió de la dita casa a favor del dit Comú, autoritzant-la dits regidors. Per ço que dits honorables regidors, espontàniament, con­venen i en bona fe prometen al dit noble senyor En Joan de Fiviller, present, i a sos successors, que li pagaran anualment, ademés del referit cens, divuit sous, moneda barcelonesa pagadors el dia de Nadal, en recompensa dels lluïsmes i demés drets dominicals a favor del dit senyor directe, dels quals es perjudica per recaure la dita casa a mà impedida de alienar. Volent que si, en algun temps dit Comú passarà o trans­ferirà a ma hàbil, capaç d’alienar, cessi aquesta amor­tització i revisquin els lluïsmes i demés drets domi­nicals a favor del dit senyor directe, i com si aquesta amortització signada no fos”.

Resulta d’això que, quan el Masnou no era poble ni vila independent, sinó senzillament EL VEÏNAT DEL MASNOU DE LA PARRÒQUIA DE SANT MARTÍ DE TEIÀ, al independitzar-se el susdit veïnat, ja es con­vertí en municipi; i en conseqüència, l’antic veïnat passà a ésser poble, i ara és vila, i forçosament cal denominar-la com a VILA DEL MASNOU.

Ara bé: quin fou el MAS que donà nom al veïnat antic i ara a la vila?

L’any 1541, els tudors i curadors dels pubills, fills i hereus d’En RAFEL BOTEY, pagès de la parròquia de Sant Martí de Teià, van vendre a JOAN ANTIC, pagès del veïnat del Masnou, com a major postor en la subhasta pública i als seus, una peça de terra de cabuda tres mujades pel preu de cinquanta lliures. A partir d'aquest fet no tenim notícia dels successius pro­pietaris d’aquesta important finca, fins arribar a un tal VICENÇ ROGENT, taverner de Barcelona, el qual matrimonià en primeres núpcies amb ANNA MARIA TAU­LATS, obtenint una filla dita JERÒNIMA ROGENT I TAULATS, la qual contragué matrimoni amb En SAL­VADOR PUIG, sens aconseguir descendència. El refe­rit VICENÇ ROGENT, en segones núpcies amb EULÀLIA CANYELLES, essent fruit del matrimoni Na MARIA ANTÒNIA ROGENT I CANYELLES, la qual va casar-se amb BARTOMEU CASAS, obtenint un fill dit ANTONI FRANCESC CASAS I ROGENT, el qual de la seva unió amb Na JOSEPA ROMANYÀ I COSTA, ob­tingueren cinc fills, MARIA ANTÒNIA CASAS I RO­MANYÀ, la qual morí donzella; Na MARIA JOSEPA CASAS I ROMANYÀ, la qual va casar-se amb el doc­tor En RAFEL STEVA, sense successió; MARIA CASAS I ROMANYÀ, la qual morí donzella; Na FRANCESCA CASAS I ROMANYÀ, la qual va casar-se amb En JO­SEP ANTONI MALET; i FELIP CASAS I ROMANYÀ el qual va casar-se amb Na FRANCESCA SORS I MA­TAS.

En FELIP CASAS I ROMANYÀ, llegà en qualitat d’usdefruit a la seva esposa FRANCESCA SORS I MA­TAS, tots els seus béns, a condició de testar a favor d’un dels seus nebots, ANTONI, GASPAR, FRANCESC i FELIP CUNILL, a la seva lliure elecció, resultant instituït hereu, En FELIP, el qual en capítols matrimonials designà usufructuària a la seva esposa ALBERTA CAMPPRECIÓS.

De les herències relictes d’En FELIP CASAS I ROMANYÀ, Na FRANCESCA SORS I MATAS i En FE­LIP CUNILL I SORS, foren executors liquidadors, En JOSEP GARCIA CUNILL, En FELIP MILLET I CUNILL, En JOSEP MOLINS I CARRERAS, En JOSEP MARIA VILACLARA I BLADO i En LLEONARD CUNILL I COSTA, els qual vengueren la finca coneguda com a CAN CASAS, al jurisconsult En JAUME ESTAPÉ I PAGÈS, quins hereus al vendre-la passà a nous propie­taris que han fet enrunar l’antic i històric edifici.

Aprofitant aquest lloc i tant escaient oportunitat, em permeto entonar un RÈQUIEM a aquesta pluricentenària mansió típica i que constituïa el deganat damunt totes les antigues construccions masnovines.

Déu faci que les que s’erigeixin en aquest lloc, servin en tot o en part, en construcció, en urbanisme, estil i gust, en sobrietat i en destí, un conjunt adequat a la memòria que els masnovins guarden de la llur indiscutible casa pairal. I que l'Il·lustríssim Ajuntament d’aquesta benèfica vila, adopti qualque acord, ja sigui en retolació, ja lapidari, ja en publicacions com recor­datoris, fullets, conferències públiques, etc. que obrin de faisó tal que en l’avenir no se’l pugui titllar d’indi­ferent al no actuar davant d’un fet tan transcendental com és el de la desaparició de la casa-bressol de la vila.

ORIGEN DEL NOM D'OCATA

Abans hem exposat la nostra modesta opinió res­pecte al nom que, des del seu origen ha tingut el Mas­nou. Primer, com a barri o veïnat d’Alella i de Teià; després com a poble independent; més tard com a vila. I a continuació cal fer igualment referència en relació a la toponímia del barri masnoví dit OCATA, demos­trant que ha d’ésser de L’OCATA, ja que OCATA sens l’article femení LA, no té cap sentit, i la gent divaga en relació a la toponímia. L’OCATA és el barri situat a la part de llevant del Masnou, el qual constituí un caseriu de pescadors dins el terme de Teià. OCATA que no significa res, anteposant-li el susdit article LA, ens ofereix clar indici per tal de deduir que en el seu origen fos HÈCATE, nom de la dea grega a la qual la part septentrional de la Costa de Llevant estava dedi­cada, des de Marsella, descendint fins a Montgat, que en opinió de l'historiador autor de l'obra ILURO, era conegut com MONS HECATE; passant per Portvendres (PORTUM VENERIS) EMPÚRIES (Emporium), ROSES i altres noms de fundacions dels grecs focencs; i entre aquests noms geogràfics i històrics, cal a l'efecte del meu propòsit, exposar que, dins l’actual França i a l’an­tiga regió catalana apel·lada EL ROSSELLÓ, existeix una localitat que s’ha d'incluir entre les anteriorment mencionades com d’origen grec-focenc, i és la de LEUCATE nom emprat pels francesos, i que en els "Anals de Catalunya”, de l’historiador Narcís Feliu de la Pen­ya i Farell, nomena LAUCATA i altres autors LEOCATA i que també té el mateix origen helènic de HÈCATE, divinitat venerada pels focencs, els quals després de la fundació de Marsella i més tard la d’Empúries, li consagraren tota la Costa Llevantina. HÈCATE que era un dels noms de DIANA i de PROSERPINA, dife­rents noms que rebia la LLUNA, ha deixat una topo­nímia innegable.

Observem com els masnovins si els hi pregunteu on van, mai diuen a OCATA, sinó a L’OCATA, és a dir a un districte clarament determinat, pel fet de que, a les acaballes del segle XV a l’envair els exèrcits francesos el Rosselló català (1503) actuessin les tropes catalanes en la defensa de PERPINYÀ, aconseguint ressonants victòries com les dels alliberaments de les places que havien caigut en poder dels francesos, com les de SAL­SES i de LEUCATA; i com degut a la barrera dels Pi­rineus, l’avituallament de les tropes era feta per mar, apar que un dels indrets adoptats a tal fi, fou la platja de Teià, establint-se en ella algunes famílies de rossellonesos, constituint un barri de pescadors, batejant-lo amb el nom de la localitat de la seva procedència. Des de llavors començaren a sonar en el Masnou els cognoms de MARISTANY, MILLET, PAGÈS i d'altres corrents en el Rosselló, els quals amb el temps deixaren la pesca per a dedicar-se a la navegació de cabotatge i en el segle passat, a la d’altura, solcant totes les mars del món.

PARLAR DEL MASNOU

En aquells temps en els que bé es pot dir que EL MASNOU estava gairebé totalment constituït per Masnovins, podia apreciar-se el fet de que existís un vertader dialecte exclusiu, diferent del generalment parlat a Barcelona i encara dels pobles veïns de Teià i d’Alella. Aquestes variacions lingüístiques entre els pobles, principalment deriven de la respectiva pronunciació de les vocals. A Barcelona, escrivim PARE, MARE i pro­nunciem PARA, MARA. Al veí poble d’Alella aquestes paraules son pronunciades d’aital faisó que la E al ésser pronunciada té el so d’una O, i així vénen gairebé a pronunciar PARO, MARO. A Lleida, Tarragona, Torto­sa, es pronuncia la E tal com s’escriu, PARE, MARE, etc.

Quan va arribar al més alt cim la marina de vela del Masnou, els capitans dels vaixells i les tripulacions, de resultes dels llargs viatges per totes les mars i prin­cipalment per l’Amèrica meridional, al seu retorn a la vila parlaven una barreja de català i americà, així per exemple, per a dir el forner de la cantonada, deien el panadé de la esquina. El cuiner, era el CUSSINÉ.

Aquesta gent de mar, pescadors, mariners de cabo­tatge i d’altura, substituïen els mots corrents per altres relacionats amb la navegació; i així si un preguntava a un capità o a un mariner, a l’anar a prendre el tren: Com és que ahir no et vaig veure?- I el preguntat contestava: -És que ahir el tren anava ple i vaig tenir d’embarcar-me a popa.

O sigui, que fins al tren li consideraven els mari­ners, quatre parts, com si fos un vaixell: proa, popa, babord i estribord.

A un cèlebre capità li vaig sentir una contundent frase a l’explicar la mala situació econòmica en que es trobava una societat de la qual era president: -Em sembla que mus abocarem per barlovento.-

Quan preguntaves per una determinada família del poble, si el preguntat hi estava renyit, contestava: -No mus fem!-

Les noies, els dies de festa, passejaven pels carrers fent bracet elles amb elles, ocupant quasi tota l’amplària del carrer, ja que la circulació del poble era en el primer quart d’aquest segle molt reduïda; i quan es trobaven enfront d’una altra colla que anava en sen­tit contrari, no tenien més remei que aturar-se i com qui diu, ballar una mena de ”rigodons” per tal de seguir la respectiva ruta. Si una de les dues colles venia rient, les de l’altre preguntaven: -Com? D’on veniu tant contentes?- I aquelles, al contestar, en lloc de dir: -Ens hem fet un tip de riure- deien: Mus hem xapat de riure!-

Un antic capità explicava un dia que havia anat d’excursió a Sant Mateu; i quan li van preguntar si hi havia anat a peu, va contestar: -No. Vaig anar embar­cat amb tartana fins a ”Can Gurguí.”-

Una nena, per Carnaval, va sortir de casa arrossegant unes faldilles de sa mare, i anava dient tota cofoia: -Mireu, mare, com remolco.-

Com en d’altres pobles de la Costa de Llevant, en el dialecte masnoví no existia la lletra LL, final de pa­raula, com els hi passa a Castella que no saben o no volen dir SABADELL emprant enlloc de la LL la lletra I. De la palla en diuen la paia. Treballa, és trebaia. Rialla, és riaia. Granollers, és Granoiers. Colla, és coia. Pessigolla, és pessigoia. Buscar una agulla en un paller, és cercar una aguia en un paier.

Altra característica d’aquest dialecte, és l’afegiment de la lletra C a qualques mots; per exemple, el pati, a Masnou és el pàtic. El mar, és el marc. El tren, és el trenc.

Altres modalitats són: De l'hivern, en diuen l’hiverren. De l’infern, l'inferren. De la carn, la carrren. L’abundant cognom masnoví Isern, el pronuncien ISERREN.

L’exclamació masnovina, és COM?

La interjecció més corrent, és UIX!

A Barcelona vivia un distingit doctor en Medicina, el qual estava casat amb una dama filla del Masnou. Aquest doctor formava part d’una ”penya” que es reu­nia en el desaparegut Cafè Continental de la Rambla de Canaletes, formant xamfrà amb la plaça de Cata­lunya; "penya" en la que entre altres, abans de sopar es reunien uns moments En Pere Grau Maristany, el meu pare Bonaventura (A.C.S.) i el doctor esmentat. Un dels dies, parlant d'aquestes característiques del Masnou, el meu pare comentava que en aquesta vila, en lloc de dir noranta, al contar deien NAURANTA. Llavors aquest doctor esmentat, casat com hem dit amb una masnovina, va dir: -És estrany de que amb tant temps que estic casat, mai m’hagi donat compte d’això que dieu. Però, això rai. Avui mateix ho esbrinaré.-

El doctor, aquella nit va sopar fora de casa i va assistir a una funció teatral. I quan a primeres hores de la matinada va retornar a la llar, va trobar a la se­va esposa al llit, profundament dormida.

L’esposa es va despertar espantada al sentir que la sacsejaven, i digué: -Què passa?- I el doctor, per tota resposta li digué: -Compta de deu en deu fins a cent.-

Dòcilment ella va començar: deu, vint, trenta, quaranta, cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta, NAURANTA, ...

-Prou! Prou! Ja pots dormir. En Bassegoda tenia raó.-

Per l’estil d'aquesta podria referir-vos unes cin­quanta anècdotes que tinc recollides, més per tal de no allargar aquesta crida les servarem per a altre ocasió, limitant-me a la menció, com a mostra, d’unes po­ques.

COSTUMS I ANÈCDOTES DEL MASNOU

Al Masnou quan una jove casada presentava senyals de trobar-se en estat de bona esperança, quan eixia a passejar, les dones l’aturaven i li deien: -Ai, filla, quin goig que fas! Com ha sigut?-

I com és natural la jove no contestava per les difi­cultats que representava la resposta.

Quan els barcelonins anem a passar un dia al Mas­nou, al trobar un conegut, et pregunta: -Com? Has vin­gut? A quin tren t’entornes?

I ja endinsats en el terreny de l’anècdota, comen­cem per citar-ne tres relatives al fill predilecte del Masnou, En Pere Grau MARISTANY i OLIVER. Aquest, nascut a CAN FIDEU, en el carrer de la Quintana, avui batejat amb el nom de PERE GRAU.

Quan merescudament fou honorat amb el títol de COMTE DE LAVERN, va estar varis dies sense acudir a l’acostumada tertúlia o penya del Continental; els contertulis feren variats comentaris a la seva ausència atribuint-la a diferentes causes, fins que un d’ells, En Rafael PUGET, el qual després de morir fou objecte d’una obra d’En Josep PLA, titulada "Un senyor de Barcelona” conegut pel seu humorisme, els hi digué: "No heu d’estranyar l’absència d’En Pere Grau perquè les sangs li estan fent la bullida, al passar de vermelles a blaves”.

També en aquell temps feu obres de reforma i mi­llora en la seva casa del camí reial de Masnou, i entre elles va canviar una banyera de marbre que hi tenia, per una de ferro esmaltat; i va tenir l’idea d’enviar la banyera vella a la casa del seu masover de Lavern. Al cap d’un temps, al fer una visita a la seva finca, va preguntar al masover; -Suposo que vau rebre la ban­yera que us vaig enviar? -I el masover li contestà: -Sí, senyor, ja la vam rebre, però que Déu faci que no l’ha­guem de necessitar mai.-

Així mateix en l’escalinata noble de sa casa de Bar­celona, en el replà estada, va instal·lar com element decoratiu una armadura completa, sens dubte per re­cordar la llegenda del seu nou escut: ”Cum fortis armatus custodiet atrium suum”. I un dia en que una parenta més o menys llunyana, que vivia al Masnou, al fer una visita al seu parent, li va dir: -Com, Pere Grau, què és aquest ”buzo”?-

Canviant de pla, o com diu el "Tenorio”: ”Desde la princesa altiva a la que pesca en ruin barca”, passarem de les anècdotes comtals, a una reial.

Veí del Masnou fou un bon senyor, vulgarment co­negut amb el motiu de ”el rei”. No podent trobar una persona que em sapigués donar raó de l’origen de tant important denominació, vaig prendre l’encertada deter­minació de preguntar-ho al mateix interessat, el qual, sorprès de la meva ignorància, va dir-me: -És perquè em dic Rei. . . mundo”.

Anècdota d’un músic

En Llorenç Sampera (de Can Margarit), pot ben dir-se que ja va néixer músic. Alt, prim, ulls sortints, faccions acusades, bigoti de llargues guies punxegudes que constantment cargolava, era con­current habitual de tots els concerts barcelonins. Ex­cel·lent pianista, inspirat compositor, tots els diumenges en l’oratori particular del masnoví Pere Grau, contribuïa al recolliment dels assistents a la missa, improvi­sant en l’harmònium melodies a base de cançons po­pulars catalanes. La seva amistat i fidelitat del músic Sampera, amb en Pere Grau, era cosa tant patent, que un dia un amic va dir al comte de Lavern: -Pere Grau, tu ets més afortunat que Jesucrist, perquè tens un Sant Pere que no et negarà mai!-”

Anècdota d’un porter de Casa de la Vila

Un dia se li van presentar desolats un marit i muller, denun­ciant que havien perdut el seu gos -un Lulú- prome­tent-li que si els hi trobava li donarien una propina esplèndida. No cal dir que el nostre porter es passés el dia a la porta de l’Ajuntament vigilant per si veia pa­ssar al perdut Lulú. Ja era nit i al plegar, de mal hu­mor va emprendre el camí a casa seva, quan entre les ombres d’un torrent va aparèixer un animal, que més que gos semblava un cavall, donades les seves extraordinàries dimensions. Amb una corda que a l’efecte duia preparada va tirar el llaç a l’animal, i malgrat ésser ja entrada la matinada, va trucar al domicili dels desesperats amos del gos, els quals ja es trobaven al llit. A l’obrir la porta, el matrimoni digué: -Però, si aquest no és el nostre gos!-.

-Ja ho sé- va dir el porter.- que aquest gos no és el de vostès. Però he pensat portar-los-hi aquest per­què no passin una nit sense gos!-

Una anècdota d'un tinent d’alcalde

Sabut és el laconisme dels masnovins. Un tinent d’alcalde, a l’arri­bar de matinada a casa seva, va trobar pel camí a un sereno que no duia fanal, i va entaular-se aquest llarg diàleg:

-Donde está el farol?-
-No hay carburo.-
-Ah!-

Una anècdota d’un capità de la marina mercant

Un capità de la marina de vela del Masnou, ja retirat, senyor amb tota la barba, formal fins a l’excés, es quei­xava amargament a un seu amic: -Estic indignat! Avui he rebut una carta anònima!- 

-I què deia?-
-No ho sé. L’he estripat sense obrir el sobre!- 

Una anècdota d'un alcalde

A les darreries del pa­ssat segle o a començ de l’actual, en l'emplaçament de l’actual mercat cobert, funcionava aquest a l'aire lliure, i en ell hi havia un arbre esponerós, al costat d’una font pública. Aquest arbre servia de jóc a milers de pardals o estornells. A l’elegir-se un nou alcalde, quin motiu popular era "Titit”, disposà que aquest arbre fos tallat. Així va fer-se. Però a l'endemà, damunt del tronc caigut de l’arbre va aparèixer un escrit que deia: 

Tants titits que he mantingut

i un sol Titit m'ha fotut.

Anècdota d’un indià

En Francesc Ferrer, significat masnoví pel seu amor a les belles arts i principalment a la música, quin domicili segons constava en una là­pida va veure’s honorat amb la visita del nostre cèle­bre Pau Casals, era conegut popularment amb el renom de ”Patxorreta”. Jo vaig preguntar a l’interessat l’origen d’aquell motiu. I ell me l’explicà:

Quan el pare era un noi, va anar un dia amb uns altres companys de la seva edat, a un hort, a collir i menjar fruita; i varen ésser sorpresos per l’amo de la finca que era un indià, vingut d’Amèrica. No cal dir que tots els nois van fugir, exceptuant en Ferrer, el qual va plantar cara al propietari, dient-li: -Dígame V, a cuanto asciende la fruta que he tomado y le indemnizaré de su importe.-

Sorprès aquell indià, va contestar: -Qué pachorra!- I des d’aquell dia, aquell noi va ésser conegut com "Pachorra”, i quan va tenir un fill, es va convertir en "Pachorreta".

Anècdota d’un marquès

Altre títol nobiliari de procedència popular, fou la de marquès, aplicat a un simpàtic senyor propietari de la casa d'estil neo-aràbic que existeix en el passeig dit avui del Generalíssim, i propietat de l’Ajuntament del Masnou, per llegat dels hereus. Però aquest títol anònim fou adjudicat poste­riorment en la següent forma: Trobant-se aquest edifici en la carretera de Madrid a França, per la Jonquera, o bé "camí Reial", no és d’estranyar que l’abundància de pols molestés als veïns. Tot quant passava en aquesta carretera, era observat des del tren, sobre tot pels habituals viatgers de Vilassar, que criticaven durant el viatge tot quant veien. En tot aquest estat de coses, el nostre senyor marquès va tenir la lluminosa idea d’instal·lar una boca de reg, en l’antuixà de sa casa, enxufant-hi una llarga manguera, regant cada dia la vorera i la carretera, operació realitzada a hora fixa que coin­cidia amb la del pas del tren que anava a Mataró. Els al·ludits vilassarencs aprofitaren aquesta circumstància per tal d’arrodonir el títol del marquesat amb la quarteta següent, de la qual es desprèn el cognom del mar­quès:

Ja que sou home "sensat"

i ens regueu la carretera

des d’avui quedeu nombrat

”el Marquès de la Manguera".

Una anècdota d'un senyor rector

Estimats feligresos: us participo que he determinat obrir una subscripció per tal de construir una nova tro­na, perquè la que ara tenim, és molt tronada.

I per tal d'acabar, deixant per una altre ocasió les demés anècdotes recollides, vagi com a final, una d’un "sereno".

Hi han molts carrers al Masnou que tenen façana a dos carrers. Un dia, tots els "serenos” varen rebre l’ordre de formular una estadística dels canalons que llençaven lliurement al carrer les aigües pluvials provinents de les teulades. Un d’ells va formular un ”parte” que textualment deia: ”Canalones que amolestan i dan a San Rafael por detrás.”

CANÇÓ POPULAR

Hora és de despedir-nos agraint la vostra benèvola atenció, i ho faré per a demostrar que en el segle XVI, quan el Masnou no era més que un raval de dos po­bles, Teià i Alella, barri de pescadors amb mitja dot­zena de cases, ja era famós en tot el Maresme, citant per acabar una cançó popular que cita l’historiador Carreras i Candi en la seva obra ”Argentona Històrica”:

Tant com tinc, Marieta et do

Argentona i Argentona

Tant com tinc Marieta et do

Argentona i Mataró.

Si encara volguessis més,

Argentona i Argentona.

Si encara volguessis més,

Argentona i Granollers.

 

I si encara no en tens prou

Argentona i Argentona.

I si encara no en tens prou

Argentona i El Masnou.