Torres de guaita del Masnou

Torre de can Xec

ALTRES NOMS: Torre d'en Cama, Torre de can Payà, torre d'en Riera

Torre rodona situada a l'antic carrer del Correo, 18.

El nom de torre d'en Riera sembla que era perquè a prop hi havia una masia que es deia can Riera, documentada a l'any 1573 al llibre de batejos de Teià. És anomenada torre d'en Riera al diccionari de Madoz.

Al plànol de 1844 diu que és la presó, i que és una "torre de moros" propietat d'Eulàlia Botey.

L'any 1845 als expedients de secretaria diu que és d'Eulàlia Botey.

Al padró de 1871 diu que és de Gabriel Botey i que serveix com a magatzem. Es tractaria de Gabriel Botey Ramonet, àlies d'en Cama. Per això la torre apareix com a "Torre d'en Cama" en un expedient de secretaria. Aquest estava casat amb Rosa Pagès Coll. 

L'any 1878 Rosa Pagès Coll reclama, com a hereva del seu marit, la clau d'una torre que l'exèrcit va fer servir durant la darrera guerra civil carlina. A l'acta del Ple d'aquell apareix la torre apareix com a "torre de can Payà". Els Maristany, àlies Payà, vivien davant la torre, on hi ha l'actual Casinet. També demana les claus Josep Botey Rosés perquè creu que és el propietari però l'Ajuntament comprova que l'hereva de Gabriel Botey Ramonet és la seva dona mirant el testament. La torre va tenir la ronda volant durant la guerra civil. 

Al llibre gros de propietaris (amillarament) apareix com a propietat de Josep Botey Rosés i Rosa Pagès Coll. Després l'any 1882 passa a Francesc Millet Sanjuan, àlies Xec. Aquest es casa amb Teresa Villà Serra. L'any 1884 Francesc Millet Sanjuan va elevar i eixamplar la porta d'entrada de la torre.

A finals del segle XIX era de Teresa Villà Serra, que vivia al costat, a la casa del carrer del Correu, 16.

L'any 1943 és enderrocada per Madrona Alavedra Vilà, vídua de Josep Maria Dachs Folguera, per construir cases. Se l'anomena "torre de can Xec". L'arquitecte municipal, Pere-Jordi Bassegoda, accepta la demolició de la torre, ja que no té valor artístic i no és d'època romana, a condició que se'n facin fotografies i un plànol.

Torre de can Fàbregas

Torre semicircular situada al carrer de Barcelona, 35 (antic). Actual 47.

Era d'Antoni Fàbregas (àlies Seitons) l'any 1846 (segons plànol Garriga i Roca). Apareix dibuixada als plànols antics de Garriga i Roca.

Vers 1870 és de Pere Fàbregas Casals (àlies Seitons).

La torre (adossada a la casa de l’antic Barcelona, 35) després passa a:

• Francesc Oliver Alsina vers 1850
• Anna i Francesca Sensat Oliver el 1886
• Marianna Sampera Sampera el 1900

En una foto de 1931 del Centre Excursionista de Catalunya es veu la torre adossada a un estanc.

Al 1932 l'edifici és propietat de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i és on té la sucursal. L'any 1932 hi construeix una biblioteca al davant i al plànol s'hi veu, integrada, la planta de la torre, que és una cambra més de la sucursal. La biblioteca queda davant de la torre.

L'any 1941 es modifica completament tot l'edifici i s'hi construeix la planta actual. I la torre es destrueix. 

Can Seitons era l'actual casa número 36 (actual 48). Després venuda a Josep Maristany Galceran. I després passa al seu gendre Pere Grau Maristany, que hi construeix la seva casa. Hi havia un carreró anomenat de Can Seitons que anava del carrer de Barcelona al carrer de la Ginesta. Es va tancar el 1882 i el terreny el va comprar Josep Maristany Galceran. El carreró es veu a diversos plànols antics. Era al costat de can Seitons.

Torre de can Fontanills

Torre quadrada situada a la masia de can Fontanills. Comprada pels Fontanills l'any 1375 segons el plànol de Miquel Garriga i Roca. Enderrocada l’any 1902, en entrar a formar part de les edificacions del Casino del Masnou.

Torre de ca l'Antic

Al mas Antic.

Torre de Can Teixidor

A Can Teixidor.

Torre de ca n'Anglada

Segons consta en un plànol de 1840, de l’arquitecte municipal Miquel Garriga i Roca, fou enderrocada l’any 1802. Era al carrer d'Adra, a l'actual número 8 del carrer. Pertanyia a uns Anglada de cognom. Potser eren Mateu Anglada Torrents (casat amb Francesca Blanch) i el seu fill Genís Anglada Blanch, sabater, que van viure al Masnou a principis del segle XIX i tenien propietats.

Al diccionari de Madoz diu que era una de les torres més grans i que encara hi havia un extens subterrani abandonat que pertanyia a la torre.

Fonts:

Gent del Masnou, maig de 2024. https://www.gentdelmasnou.cat/pdf/gm_05_2024.pdf

Foto de la torre de can Fàbregas: https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/7454/rec/375

Foto de la torre de can Xec: https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/7015/rec/431

Històries de la Vila del Masnou II, Joan Muray. "Notes sobre el Masnou a l'Arxiu parroquial de Teià".

MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Tom XI. Madrid : [s.n.], 1846-1850. https://historiamasnou.blogspot.com/2016/01/entrada-masnou-al-diccionario_29.html

Llibre Diseños de la Villa del Masnou, de Bassegoda, s'esmenten les torres.

Família i genealogia de Joan Mirambell Bertran

Joan Mirambell i Bertran (el Masnou, Maresme, 27 de febrer de 1796 - el Masnou, Maresme, 23 de març de 1864) fou un mariner i capità. Tenia el sobrenom de "Joan Xic".

Nascut al barri mariner d'Ocata i batejat l'endemà a la parròquia de Sant Martí de Teià, era fill de Salvador Mirambell, pescador d'Alella, i Rosa Bertran-Ciserac, de Teià. Aquests es casaren a Teià el 24/4/1785. Ell inicia el llinatge Mirambell al Masnou, perquè abans d'ell no hi ha Mirambells a Teià ni al Masnou. Venien d'Alella.  El primer Mirambell a Alella va ser Josep Mirambell, fill de Gaspar i Margarida, procedent de Centelles (Osona). Es va casar el 7 de juny de 1661 amb Beneta Serencoli (?). Tots són descendents d'aquest Josep Mirambell.

Tenia un germà anomenat Josep Mirambell Bertran, que es va casar el 20/10/1812 a Teià amb Teresa Martí Truc. Van tenir fills al Masnou que es deien Mirambell Martí de cognom. Tenien el sobrenom de "ca la Só", o de "Ca l'Asó".

També tenia una germana anomenada Feliciana Mirambell Bertran, casada el 17/5/1813 a Teià amb Jeroni Maristany Millet. Van tenir fills al Masnou que es deien Maristany Mirambell de cognom. Tenien el sobrenom "de la Galli", que venia dels Maristany.

També tenia una germana anomenada Rosa Mirambell Bertran, casada el 27/7/1809 a Teià amb Tomàs Martí Truc. Van tenir fills al Masnou que es deien Martí Mirambell de cognom. Tenien el sobrenom "Tión", que venia dels Martí.

Va viure al carrer del Carme, número 3 (actual Capità Mirambell, 3). L'any 1923 el Masnou va posar el seu nom al carrer on havia nascut i viscut, fins aleshores anomenat carrer del Carme, que passà a anomenar-se carrer del Capità Mirambell.

La família tenia una casa al carrer de la Quintana, 8 (actual Pere Grau). I hi va viure després de la mort de Joan Mirambell. La casa del carrer del Carme, 3, la van llogar. Aquesta casa era propietat de la vídua Maria Àngels Alsina Torres. Després passa a ser del fill Jaume Mirambell Alsina, que viu a Barcelona. La casa del carrer de la Quintana, 8, era propietat de la filla Antònia Mirambell Alsina.

Es va casar amb Maria Àngels Alsina Torres (el Masnou, 20/2/1800 - el Masnou, 4/1/1879). Va tenir diversos fills: 

• Antònia Mirambell Alsina (el Masnou, 15/10/1822 - el Masnou, 25/10/1905) casada amb Pau Alsina Saiol. Tenen fills, alguns dels quals emigren a Mendoza, Argentina.
• Joan Mirambell Alsina (el Masnou, 8/11/1826 - el Masnou, 25/8/1879). Mariner i regidor de l'Ajuntament (1846-1850 i 1854). Casat amb Elisea/Elisa Millet Ravella. Tenen fills.
• Francesc Mirambell Alsina (el Masnou, 25/11/1829 - ?). Sembla que no va viure al Masnou.
• Jaume Mirambell Alsina (el Masnou, 19/1/1835 - ?). Mariner, va viure a Barcelona. Casat amb Elisea Escofet Ravella. Tenen fills: Joan, Enric i Isidre Mirambell Escofet.
• Joaquim Mirambell Alsina (el Masnou, 1837-1838). Mort de petit.
• Feliciana Mirambell Alsina (el Masnou- ? -abans de 1874). Casada amb Antoni Isern Bertran. Tenen fills, com Antoni Isern Mirambell nascut el 1859.

Segons el llibret "El capitán Juan Mirambell y Bertrán y la marina de su tiempo: conferencia dada en el Ateneo Barcelonés en 18 de marzo de 1891" va morir l'any 1862 a 67 anys. Segons el buidatge de naixements de l'Arxiu Municipal del Masnou, va morir el 23/3/1864 a 70 anys.

El Llibre de Matrícula que es conserva a l'Arxiu Municipal del Masnou (lloc on s'inscrivien els mariners aptes per fer el servei militar de l'Armada) ens fa un retrat del capità quan tenia 25 anys: era d'estatura regular, pell blanca torrada, ulls blavencs, celles i cabells castanys, front regular, nas ample, llavi i boca grossos i barba espessa. Es va allistar a la matrícula l'any 1821. Va fer de corsari durant la Guerra del Francès durant tres anys.

Banquet ofert per masnovins la Exposició Universal

Banquet ofert per l'Ajuntament del Masnou a Eduardo Vincenti, diputat gallec, i altres gallecs de Barcelona, durant l'Exposició Universal de Barcelona, pel seu suport a un masnoví a crear una fàbrica de cordes a la Corunya. El banquet es fa a l'hotel Miramar.

TEXT:

Por esta vez han sido gallegos los héroes del banqueteo. Tras de Cánovas y Castelar, y tras de cuantos personajes mas ó menos políticos han acudido á visitar la Exposición, ha tocado el turno á un joven diputado, tal vez el mas simpático en la llevada y traida clase de yernos.

El hijo político de Montero Ríos ha sido obsequiado por el Ayuntamiento del Masnou con un espléndido banquete, al que han sido convidados muchos de los gallegos que accidentalmente se encontraban en Barcelona. Seguramente que los lectores de El Principado se preguntarán qué tienen de común los vecinos del Masnou con el diputado gallego; y nada tiene de particular cuando muchos de los invitados se han hecho la misma pregunta, y esta humilde servidora de Vdes. ha puesto en tortura su magín para sacar una lógica consecuencia. 

Dos expositores, gallegos ellos, laureados ellos, ricos ellos,... y teniente alcalde de la villa y Corte uno de ellos: se encontraron en la Rambla del Centro una hora antes de la celebración del banquete.

—Adios, Benigno,

—Adios, Venancio

—¿Vas á Miramar?

—Si. ¿Y tú?

—También

—¿Y sabes á lo que vamos?

—A comer

—¿Pero sabes por qué nos convidan?

—Por que somos gallegos de circunstancias, aunque nos esté bien el decirlo.

—¿Hombre no seas chocolatero, digo no seas guasón. Vamos á ver, sabes tú por que somos nosotros comensales en un almuerzo dado por los del Masnou?

—Porque ese almuerzo es en obsequio á Vincenti, y Vincenti ademas de ser yerno de D. Eugenio, es gallego como nosotros.

—Luego nosotros vamos á Miramar sin saber á lo que vamos?

—Hombre, sí que lo sabemos: vamos á comer, y á decir que los hijos de Galicia y los hijos del Masnou son personas muy decentes.

—¿Pero hablaremos?

—Ya lo creo

—¿Y qué diremos, Venancio?

—Cualquier cosa. Benigno.

—¿Sabes tú algo referente al Masnou?

—Pues sé que es un pueblo de pesca, y me parece que de alli salieron las carabelas que llevó Moctezuma para conquistar la Polinesia (Histórico).

—Quiá! mas bien creo que del Masnou salieron las primeras galeras aceleradas para Mahón.

No pude oir mas á los interlocutores porque soltaron ambos la carcajada; subieron en una manuela y dijeron: ¡á Miramar!.

El jamelgo arrancó despues de haber sentido el látigo sobre el teclado de sus lomos y yo me quedé boquiabierta discurriendo sobre el origen de un tan señalado obsequio hecho al diputado gallego por los habitantes del Masnou.

Pues señor, parece que un hijo del Masnou, y perdonen ustedes las repeticiones, concibió el proyecto de montar en la Coruña una fábrica de cuerdas, cordeles, ó algo parecido; carecía de recursos, comunicó á Vincenti su idea, le prestó su apoyo con alma y vida el futuro director de comunicaciones, se interesó también el papá suegro, y se colocaron las acciones de una industria, que floreciente hoy, da de comer á muchas familias, hijas del Masnou en su mayor parte.

Hé ahí explicada una cosa de que nadie acertaba á darse cuenta. 

El Ayuntamiento del pueblo, en masa, acompañado de muchos vecinos, ha venido á Barcelona para obsequiar al joven entusiasta que supo comprender la importancia de una industria que ha llevado á Galicia muchos obreros catalanes.

De todos los banquetes perpetrados desde que se inauguró la Exposición, éste es el que encuentro más simpático y más expontáneo.

Excuso decir que hubo brindis. 

Vincenti es orador y por consiguiente habló bien: bebió por el Alcalde de Barcelona, por el integérrimo Rius y Taulet, encarnación viva é irrebatible del «querer es poder.»

Hablaron también los interlocutores de la Rambla, los conocidos y muy apreciables industriales de Madrid, D. Benigno Soto y don Venancio Vazquez.

El primero nos ha probado que sirve para algo más que para fabricar pasamanería riquísima, ha revelado que tiene el don de la palabra, ese don que la divinidad reparte entre muchos y que solo unos pocos se envanecen de poseer.

Don Benigno Soto es el primer fabricante pasamanero que hay en España: el jurado de la Exposición universal ha premiado sus desvelos con una medalla de oro ganada en buena lid por sus trabajos extraordinariamente ricos; pero este industrial, que según confesión propia, no siente orgullo sino cuando se ve rodeado de sus ciento treinta operarios, que como á padre le quieren y le respetan, pudiera hacer versos y novelos, lo mismo que hace grecas, flecos, borlones y tiradores: ha nacido artista, y por eso ha elevado hasta las esferas del arte la industria pasamanera. Cuando Dios reparte sus dones á un gallego nada le deja que desear y para que no faltáre cosa alguna al afortunado señor Soto, también le ha concedido una esposa bella, elegante, inteligente y buena, digna de compartir con él los lauros del triunfo.

Habló en el banquete de Miramar y habló bien, sin esfuerzo de ninguna clase; hizo alarde de su neutralidad política y declaró que como elector votaba siempre con los más liberales, pero que industrial ante todo, creía que no debía salir de su esfera ambicionando ocupar huecos políticos.

Como aludido por estas palabras, se levantó el simpático teniente alcalde madrileño Venancio Vazquez, inventor de los cigarrillos de chocolate, de los fosforitos de menta y de otros excesos infantiles: también se declaró industrial antes que político, pero el recuerdo de Abascal y Carredano embargaba sus facultades chocolateras, y resultaba el soconusco muy supeditado á la política.

Sus excelentes chocolates han obtenido también medalla de oro, pero sus discursos políticos están fuera de concurso.

Los aficionados al queso de Cabrales han triunfado en toda la línea; el jurado los ha encontrado superiores y los ha premiado, así como las mantequillas de Onís de la fábrica La Covadonga, propiedad de D. Miguel Gonzalez Posada, que han obtenido medalla de oro: también la han obtenido de plata las de la fábrica de Gil de Gijón.

Como asturiana me envanezco de los triunfos alcanzados por mis paisanos y los hago mios con el mayor entusiasmo felicitando cordialmente á los expositores de esa querida provincia.

Eva Canel.

Barcelona 7 Noviembre de 1888.

FONT:

"El Principado", periódico liberal. Oviedo, 14 de novembre de 1888. Disponible a:

https://hemerotecadigital.bne.es/hd/ca/viewer?id=a656cb2e-243f-4bb9-9784-68b6210485a0&page=2